Un llibre que no existeix

Pressió insistent, a l’escola, per què modifiqui el meu criteri contrari a incorporar, el curs vinent, l’ordinador chromebook a la classe de primer. No és cap novetat afirmar que l’ús de l’ordinador es publicita amb una insistència obsessiva i un raonamet dogmàtic i sofístic. El seu adveniment es considera inevitable, gairebé un fet acomplert, i oposar-s’hi nus acredita de tenir senderi apocat, com si un vingués d’un poble remot on els vilatans comparteixen letrina amb el bestiar i on l’idioma és tosc, inarticulat, i el pensament lent i remot, incapaç de comprendre els avantatges pràctics del maquinisme modern per damunt dels atavismes lligats a la reproducció i la supervivència bàsica. Caldria afegir l’apreciable, entre els adherents entusiastes, fascinació infantil, inexpressada però translluent, pel control o il·lusió de poder que confereix ser l’administrador d’una xarxa, ser l’assabentat d’una plataforma, decidir contrasenyes, ports de connexió, protocols de navegació. Posseir el secret d’un sistema els produeix una satisfacció indiscutible, com ho és també el prestigi associat a la primera vegada, a la innovació, a la modernitat, el progrés. Hauríem de suposar que són individus intrèpits i brillants, imaginatius i en certa manera carismàtics, i no éssers d’intel·ligència rutinària, d’hàbits sedentaris i físic mòrbid, enjogassats més que inventius, fascinats i poc fascinadors. Però la realitat que observo és la que és.

Aquests senyors són propietaris d’una visió. Sembla ser que aquesta visió és superior a totes les altres. Si l’hem de seguir, els agraïria molt un programari que em permetés a  mi i als alumnes escriure les notes i els altres signes musicals, que són força nombrosos, en pentagrama i en full de text. Estem disposats a pagar el que val? Sembla que no. La manera com l’escriptura musical està naturalment adaptada al moviment de la mà és una cosa força admirable. Particularment a l’ús de la ploma, cosa que porta alguns mestres de composició a recomanar aquest bell utensili per acostumar-se a organitzar la pàgina en relació al nombre de compassos per frase. És molt agradable i curiós entretenir-se a observar la grafia d’alguns compositors per descobrir-hi un sentit del moviment, de l’articulació o, a vegades, l’impuls de l’instant, cosa que no és comparable a cap altra. Algú pot pensar que es tracta d’un llenguatge de signes acurat i neutre, traduible  perfectament a la grafia impresa i digital. Això és veritat en part. Però el gest de la mà prové d’un impuls interior i en aquest sentit no és gens neutre. Implica una memòria gestual, un sentit de l’espai, exigeix claredat de pensament, convoca finalment un sentit del gust. Tot estudiant de música entén de seguida que l’ús correcte o no d’un instrument va lligat a la memòria muscular. Qualsevol exercici que la reforci de manera còmoda i precisa serà benvingut i, acompanyant la memòria interior, facilitarà la part mecànica i permetrà que l’atenció al so sigui més relaxada. Tot això són qüestions bàsiques. No hi ha ningú seriós que perdi el temps a rebatre-les.

Aquesta implantació acrítica del digital i particularment de la pantalla és un fenomen amb aspectes bastant puerils, però que al mateix temps reclamen interès perquè van associats a una ideologia expansiva a la manera dels mercats globals, i no sense rutines dogmàtiques -en l’Administració on treballo, que és per cert un gran comprador i ara promotor d’aquests productes. El component addictiu de la xarxa no ha passat desapercebut a les persones decents i d’una intel·ligència normal. A vegades em pregunto si l’entusiasme pel maquinari no conté una nostàlgia no confessada de l’estat induït. Altres vegades em sembla que manifesta una regressió infantil, amb una preferència inconscient, o pretesament inconscient, per l’utopisme soft. El polimorfisme fabulós del digital produeix poder en molts sentits i mou molts diners, molts interessos. Jerarquitza. La transcendència política és imponderable, inevitable, d’una gran obvietat en les relacions laborals a l’Administració, cada dia més avançada en el menyspreu del coneixement i la simple professionalitat. El fet que el poder polític dels nostres verals no hagi promocionat la creació d’una enginyeria el relega, sospito, a ser usuari convidat més que no pas administrador. Però potser tot això és avorrit. Trobarem cada dia, una mica més, la promoció sistemàtica i subtil de l’autisme institucionalitzat? Vagin vostès i mirin, ja diran. Per acabar collonats fa falta no estar-ne encara del tot -si volem ser optimistes. Ara, als meus alumnes, els que estimo, els dic que no es facin il·lusions -els dic que s’hi posin, que treballin, que es formin un criteri sòlid, si pot ser. Em convida el director al seu al despatx i em demana una vegada més, de manera inssitent, que renunciï al llibre en paper i el substitueixi per un llibre digital, que si els seus aventatges. Però el que jo dic és ben simple: com es fa per utilitzar un llibre que no existeix?

Amb la llengua caiguda

Dissabte al matí, un grup s’adreçava al tràfic que venia de l’Avinguda de Roma i quedava retingut al semàfor d’Urgell. Era impossible, doncs, no sentir la seva lamentable deprecació. Dic impossible perquè, davant una situació que us entristeix amb una mena de vergonya aliena, podeu no mirar -i així evitar-vos les banderetes, les insígnies i les coloraines- però no podeu deixar de sentir. No era pas una multitud. Era un grup poc imponent, però remarcable, que ocupava gairebé tota la vorera i cridava, com adreçant-se als conductors que feien la L, el gir, davant d’ells i quedaven parats de costat fent cua, una melopea deliberadament impersonal, que separava les síl·labes per produir un efecte de regularitat insistent. Entonaven les as amb un so idèntic, d’una manera que em feia pensar en alguns cants de tradició popular, d’origen indubtablement rural, que imiten el bel dels llanuts per produir un so d’una determinada projecció. L’efecte impersonal que produïa la deprecació, entonada d’aquesta manera inarticulada i inexpressiva, amb la llengua caiguda, no els podia passar per alt. Ben al contrari, vaig pensar. Hi havia en la insistència repetitiva una delectació que consistia no només en cridar l’atenció, sinó també en molestar, modestament i pacífica, el mal que era a l’origen del suposat greuge denunciat. Em recordà el plorineig, el belai de la veïna, de dotze anys, que ronseja com una nena petita a punt de salpar en un oratge de plors, crits, somiqueix, xiscles inconsistents però carregats de tensió nerviosa, que ella fingeix per cridar l’atenció de la seva mare i excusar-se quan la renyen. Sense cap dificultat imaginava els individus del grup fent broma sobre la seva escenificació, singularitzant-se així de la pròpia despersonalització, fictícia però justificada per la denúncia de la injustícia, així com el seu mal gust quedaria justificat pel mateix fet de compartir-lo, per la resignació de pertànyer a la bona gent. 

He escrit que s’adreçaven als conductors. Això és així? Ningú d’ells va parlar amb cap dels que érem allà per la circumstància del tràfic. A qui s’adrecen les persones que criden al carrer? La resposta que se m’acut és: a la premsa. Es tracta de ser important, i el que és important és el que diu la premsa. Si surt a la premsa, llavors el missatge polític val la pena, s’ha de tenir en compte -les persones, vull dir, que tinguin en compte aquestes coses. És, al capdavall, l’etiqueta el que parla: la veu del poble, el sentiment popular, és la realitat que emergeix als vostres ulls; no és la justícia exercida amb poder dels poderosos que tenen el privilegi de la veu oficial i la difusió pública, no és allò que no ven. Si aquest és el raonament per defecte de la premsa, podem suposar que la premsa pateix d’una ingenuïtat programada, és a dir que publica notícies amb un cálcul pervers. Però la premsa raona essencialment així -a mi m’ho sembla. És un entreteniment rendible que us excita amb una aparença de veritat. Per altra banda, la propaganda política, la difusió d’una ideologia, és força comparable amb la publicitat simple de qualsevol producte de consum. Si més no, en la mesura que un producte pressuposa hàbits i gregarismes identitaris públics i privats, en la mesura que s’adreça a un consumidor complex, sofisticat i expert. Uns us demanen que compreu un cotxe que us farà feliç a vós i al Planeta mateix, i uns altres demanen que els doneu la raó. Si no els la doneu, us seguiran molestant sempre que sigui possible -i si els la doneu, també, suposo. Però uns i altres, ocupen l’espai públic, simbòlicament i real, ja sigui perquè l’han comprat o simplement perquè es prenen la llibertat de fer-ho, proclameant fins i tot que el lloc és seu. Si aquesta propietat fos alguna cosa més que una pretensió nominal, els veuríem enfeinats amb el manteniment de la calçada, que de fet corre a càrrec de tots els contribuents. El seu propòsit és no tant ser acurats en el raonament i la parla com augmentar el valor d’allò que diuen i d’allò que fan en nom de les idees pròpies. I això, em sembla a mi, s’assembla molt a les estratègies de mercat adreçades a compradors complexos, sofisticats i experts.

Graupera allibera

Servus: Plàcid Sergi Bonell: És possible parlar de bona fe i amb profit de política?

Bonell: N’estic convençut. Considero que és un anhel tangible en les passions i en els negocis quotidians. I és també, en certa manera, és un deure del ciutadà. Una altra qüestió és que sovint sigui més profitós no dir-ne res. I això no només per economitzar temps en el delit per veleitats i aspiracions d’una notable imprecisió, sinó perquè l’oportú silenci, en molts casos, es remunera.

Servus: També el fer veure que se’n parla de la cosa política es remunera. M'ho sembla.

Bonell: La propaganda, si voleu dir això, és indissiciable del teatre polític. Però vostè ja sap que, fins i tot en moneda falsa,  no tot fa el pes.

Servus: La seva finezza ens complau. I ara diguim: Graupera. Faci’n tres cèntims.

Bonell: És un filòsof.

Servus: Que li vindria bé d’explaiar-s’hi?

Bonell: Es presenta a l’alcaldia, però no té un programa de govern per a aquesta ciutat. Indubtablement té un calendari, una agenda, però sobretot té una proclama cridanera, extrema. Fa instal·lacions, utilitza l’ocupació simbòlica de l’espai per fer propaganda. Són pretensions més o menys vistosetes.

Servus: Vol alliberar els nans de jardí, em penso.

Bonell: Però no té un programa, té una proposta suïcida. El senyor Graupera és un filòsof, i als filòsofs els atreu digressar sobre el suïcidi. Però, en general, prefereixen deixar els detalls de l’operació als seus subalterns.

Servus: Un filòsof no es suïcida.

Bonell: No ho crec pas. El que vol un filòsof és passar a la història.

Servus: “Passar a la història”. Una bossa gran i segurament foradada!

Bonell: Seguament. Però, digui’m, amic meu: ha conegut mai algun filòsof que treballés a l’obra, a la collita de fruita o a la secció comercial de Youtube?

...

Robinson el colonitzador

J.M. Coetzee, l’escriptor sudafricà, m’agradava molt abans. M’agradava, i m’agrada, la intel·ligència dels seus raonamens, l’exactitud, diguem-ne empírica, i els dilemes morals que presenten més una paradoxa que una idea llimada, bona i exemplar. Coetzee és tan agut, tan intel·ligent, que us porta sense que un n’adoneu allà on ell vol, i quan creieu que esteu descobrint raonaments propis i originals, resulta que no feu més que repetir els que ell ha formulat amb tota senzillesa i claredat. 

Acabo de rellegir l’article “Dafoe, Robinson Crusoe”, publicat al volum Stranger shores Essays (1986-1999). Juan Poz, que ha publicat al seu blog "Diario de un artista desencajado" (aquí) una ressenya de la novel·la de Dafoe, m’ha fet ganes de llegir-la de nou. M’he limitat, però, a l’article de Coetzee. El porto aquí a manera de simple conversa.

Coetzee encabeix la novel·la de Dafoe en l’incipient realisme literari del seu temps, es pregunta en quin sentit és un “realista” i com pot ser comparat Fielding i Richardson. Paral·lelament, la novel·la forma part d’una ideologia política. En quina mesura la  representa o en fa apologia?

Recordem, en primer lloc el títol complet del llibre: The Life and Strange Surprising Adventures of Robinson Crusoe, of York, Mariner: Writtn by himself. Aquest volum va sortir al mercat l’any 1719 i es va vendre bé (Dafoe, recordem, cobrava per pàgina). Quatre mesos després va seguir The Farther Adventures of Robinson Crusoe, que es va beneficiar de l’èxit anterior, i encara, al cap d’un any, Serious Reflexions During the Life and Surprising Adventures of Robinson Crusoe: with His Vision of the Angelic World.

Robinson, diu Coetzee, és una figura que aspirava a ser realitat històrica i que s’ha convertit -per a nosaltres- en mite. A Serious Reflexions, l’autor vol defensa-se d’acusacions d’invenció i realitat fictícia. Afirma al prefaci:

“’I Robinson Crusoe do affirm that the story, though allegorical, is also historical… Further, that there is a man alive, and well known too, the actions of whose life are the just subject of these three volumes, and to whom all or most part of the story most directly alludes… and thus I set my name.’ And with a bravado whorthy of Cervantes, afegeix Coetzee, he signs his name: Robinson Crusoe.”

Hermeneutes: qui és, però, Robinson Crusoe? Lògicament, per als lectors coetanis, en particular els simpatitzans de la “nonconformist religious tradition”, Robinson és Everyman, “a life of isolation under the scrutiny of God.” El model al·legòric religiós de la novel·la és evident: de la desobediència passem al càstig, l’arrepentiment i al coneixement de la gràcia. Aquesta forja no satisfà del tot el nostre sudafricà. En alguns moments, el personatge sembla una confessió de l’autor mateix, un londinec de seixanta-set anys d’edat, reclòs, potser aïllat, reflexiu.

Condiderada com a novel·la realista, el Robinson (el que llegim avui, que és de fet la primera part, les Strange Surprising Adventures) és molt diferent del gran fresc social que acostumen a descriure els representants de l’escola realista. La novel·la realista del dinou va prosperar, diu Coetzee, gràcies a una xarxa de tàcits contractes entre escriptor i lector que establien com s’havia de representar el “real”. Dafoe no disposava d’aquests contractes, en part perquè pertanyia a un medi que hauria considerat sospitosa la representació de l’anècdota sense una finalitat instructiva, però també degut a la seva personal propensió a la soledat. Si Dafoe és realista, és perquè és un empíric, i l’empirisme és un dels principis de l’escola realista. Però, més que un “realista”, Dafoe és un ventríloc que escriu una autobiografia fictícia “havily influenced by the genres of deathbed confession and the spiritual autobiography”.

Però el que és naturalment novel·lable és la desobediència. Robinson torna ric, accionista d’un negoci pròsper, i propietari de la “seva” illa, on no ha oblidat deixar-hi una població lligada a les seves instruccions. És un “colonialista” i és famós, no cal dir. Tota aquesta civilització hauria estat mol minsa si s’hagués limitat a ser un dòcil hereu. Si s’hagués quedat a casa del pare, quin nom hauria deixat Robinson?

Juan Poz recorda, i cita, la descripció del colonialisme espanyol. La seva desaprovació fonamental li fa pensar en el que seria l’inici de la “llegenda negra” d’Espanya. Per la seva banda, Coetzee es pregunta per la posició de Dafoe en el colonialisme britànic.

“Robinson Crusoe is unabashed propaganda for the extension of British mercantile power in the New World and the stablishment of the British colonies.”

Coetzee fila aquí una reflexió que encabríem dins el debat sobre el colonialism, en l’acadèmia anglosaxona. És un debat important i complex, que lògicament desconec en tots els detalls. En un moment de la novel·la, Robinson es pregunta si Friday i la gent del poble no pertanyen a una creació diferent de la caiguda; si no són un poble sense una història de rebel·lió contra Déu, i que per tant no necessiten l’Evangeli ni la salvació. Coetzee menciona, amb encert, que els missioners espanyols més il·lustrats ja s’havien fet aquesta pregunta. Afegeix, però, de manera interessant, que l’antropologia (el poligenisme de Cuvier etc.) ha utilitzat una tesi similar com a fonament racista.

I ara jo em pregunto: el nacionalisme català, que tan propens és a defensar la innocència del poble per fer-ne una legitimitat essencial més que no pas un argument de jurisprudència; aquest nacionalisme, que té un nodrit nombre de senyors considerats importants i bona gent, té alguna cosa a veure amb Robinson? La idea tan bonica de llibertat i de nació no procedeix, em sembla a mi de Carlemany. No podria ser que tingués a veure amb una barreja de coses, és clar, però també amb el criteri confortador de l’indigenisme exempt de mal i de culpa? Potser també amb una història colonial poc coneguda? Podria ser, però jo no ho sé. La pretensió d’aquesta entrada era compartir amb vostès un vaga propensió cap al Robinson, la històrica d’un personatge perfectament històric.

Un home al capvespre

Tenia ganes de tornar a agafar aquestes Notes del capvesprol, que m’han prestat a la biblioteca del barri. No tenen les obres completes d’Azorín i pocs llibres de Delibes, que m’agradaria llegir algun dia, perquè en general dediquen poca atenció a la llengua castellana. És una pena. En canvi tenen les Obres Completes de Josep Pla a disposició en un dels prestatges i això és una sort. Així és que he agafat Notes del capvesprol, en part per rellegir el testimoni dels anys anteriors a 1979, en què fou publicat, escrits sempre des de l’angle de la memòria i, no cal dir-ho, des de l’escepticisme -que vindria a ser una forma no agressiva del pessimisme. El títol fa referència a un vent de tarda i s’adiu a la idea de l’editor de presentar un conjunt de notes relacionades amb el capvespre. En realitat el llibre conté cites i retrats literaris (Ugo Foscolo), descripcions geogràfiques (Sant Pere de Roda) i consideracions climàtiques, referències a la salud (principi de ceguesa), converses amb amics, records biogràfics, reflexions “la diferència existent entre l’home civilitzat i l’home salvatge no té res més avui que la diferència d’un cabell”). Pla tenia 79 anys. 

El llibre comença així:

“És molt més còmode i fàcil de creure que d’aprendre, que de conèixer. La constatació d’aquest fet ens podria portar a creure que les concepcions religioses són permanents, a qualsevol nivell.”

Si això no enganxa, no cal continuar. Aquest és el Josep Pla que em recorda Leopardi, de qui coneixia la teoria de la imaginació i la crítica incansable, fonamentada, del racionalisme “il·lustrat”. Segurament Pla és més original, fresc i, en certa manera, suggeridor, quan parla amb autoritat dels pèsols i les faves del seu rodal. Quan descriu el vent, la bogeria dels vents i la força que estenen sobre la geografia i l’estat d’ànim humà. El que està clar és que no s’absté de ser lapidari, ni prescindeix d’aquest plural d’una vaguetat filosòfica passada de moda, és a dir, poc comercialitzable, negativament retribuïble. A la vegada és un escriptor amb temperament i, cosa no negligible, atent al detall. Vegin la vaguetat (quan s’extén sobre “coses primàries i elementals”, “absolutament reals, però tan arcaiques que ningú no gosa parlar-ne”):

“El que és totalment inassequible i irreal s’ha convertit en mite i la gent es pensa que un dia o un altre el mite es realitzarà. No hi ha res més fàcil que enganyar. En aquest país sempre diem el mateix: la gent vol ser enganyada. És veritat. En aquest país i en tants altres, aspirar a dir la veritat no ha produït mai cap cèntim apreciable, la gent ha fruït d’aquest negoci fallit.” 

L’expressió “negoci fallit” és més aviat lletja, però èticament reivindicable. Si jo conegués algun hereu, li demanaria per amistat que hi reflexionés. Conec algun fill d’hereu, potser, però cap hereu. No és un assumpte al meu abast. Pla va conèixer món i paisanatge, va escriure un bon nombre de retrats, com Pío Baroja, subgènere que defensava explícitament, i entre aquests hi ha el de Pere Duran Farell, empresari destacat, de qui esperava que entrés en política per assumir un ministeri. 

“Política? Res a fer. Temps a venir serà igual. Ja veurem! Tot el problema consisteix a defensar el que tenim -tot el que la llibertat ha fet contra la misèria ancestral del país, contra l’embat actual d’ignorants, pedants, bons homes, fanàtics, xerraires, ressentits, milhomes, etc., que han aparegut (1976) en aquest país. M’he passat la vida defensant l’antimisèria i l’ascenció del país. El senyor duran Farell ha defensat, a una escala enorme, el mateix.” 

Pla considera Duran un “expressiu”, capaç de persuació en la iniciativa d’empresa. Expressiu, com Carner i Cambó, en un poble d’inexpressius:

“El català no és gaire expressiu: generalment poc, molt sovint no gens. Té una expressivitat pobra, brusca, aspra, generalment insuficient.”

Sobre Cambó:

“El senyor Cambó sentí el fàstic que li produí sempre el pintoresquisme polític català, la falsa genialitat, la falsa bonhomia, la ignorància inmensa, el pobre, pobret, pobret -tot plegat estèril, inútil i sanguinari. Cambó fou un home de gran expressivitat -amb els matisos que acabo d’escriure i fins on arribo [‘Li agradava molt més callar que enraonar’]. Fou un home de decisions -cosa rara en el país, si no és per a destruir.”

Carner fou el gran dominador de la nostra llengua i Duran “el creador del petit món industrial actual en aquest país”. Pla l’oposa al sentimentalisme lamentatiu habitual:

“És sabut: el català, genèricament parlant, tendeix a l’estat agradabilíssim de ser víctima. Què hi farem? El pintoresquisme popular ho demana sempre. Què hi farem? És així! Duran no ha cregut mai en aquestes històries de país d’ínfima categoria. S’ha passat anys i anys anant a Madrid tantes vegades com ha convingut -de vegades dues o tres vegades a la setmana- i ha donat un impuls a la indústria catalana sense precedents. Ho ha aconseguit per la personal expressivitat. Què es pot demanar més?”

Tot això pot semblar poc actual. La meva sorpresa, però, és saber que el gasoducte de Magrib-Europa (GME), que canalitza el gas procedent d’Argèlia, porta el nom de Pere Duran Farell (GPDF).

El “moment polític del país, confús i sense solta ni volta” desperta, naturalment, el seu interès i hi dedica més d’una observació. La seva perspectiva, i vull insistir sobre això, no és la d’algú que es deixa sorprendre per l’aparent novetat. Vegin un fragment de conversa amb Trias Fargas, a qui caracteritza amb una ”constant ironia, a vegades molt complexa”:

“-Ja ho sap, senyor Pla, que en el món actual s’han instaurat moltes repúbliques?

-Sí senyor, més o menys.

-Se n’han instaurades més que un foc no en cremaria. I el curiós és que la majoria d’aquestes repúbliques són dictatorials, tiràniques i molt poc democràtiques. Les monarquies que queden són molt més obertes…

-Tot aixó és normal i antiquíssim.” 

Si seguíssim amb aquest tema, aviat en quedaríem enfarfegats, em fa l’efecte. De manera que de moment ho deixarem aquí. Els desitjo un bon diumenge.

Una anatomia de la cosa

Assistit [dijous] a la presentació del llibre Anatomia del Procés a la Llar del llibre de Rambla. Aquest volum és el resultat d’una col·laboració entre diversos especialistes coordinats sota la proposta de Joaquim Coll. La tesi, o la premissa d’estudi, és que el P comença amb Mas; a partir d’aquí el catalanisme queda substituït pel nacionalisme, l’independentisme i posteriorment el republicanisme independentista, amb una “deriva” que s’aparta dels procediments democràtics normals en una “democràcia liberal”. Actualment, el “processisme” ha renúnciat de manera més o menys explícita a la unilateralitat, i amb això conclou un període. Coll s’expressa amb una racionalitat normal, entenedora, sembla que li interessa la cronologia de manera activa, compromesa. És un pioner crític incansable.

La hipòtesi d’Astrid Barrio, que analitza el fenomen des de la teoria política, es basa en el concepte de sobrepuja o subhasta. Cada partit s’ha posat com a repte ser més radical, populista, i de fet unilateral -i desobedient, amb tot el que això implica, sobretot tenint en compte que són partits amb representació parlamentària i en el govern- per satisfer les aspiracions de l’“electorat”. Ningú, cap dels promotors i implicats, no s’ha atrevit a imposar un límit a aquesta tendència mecànica a agreujar la unilateralitat i això ha produit el referèndum, la llei de transitorietat jurídica etc. Barrio considera que Pascual Maragall va obrir la subhasta quan, en assolir la presidència, va adoptar els postulats nacionalistes i va proposar un nou estatut. 

Bassets ha distingit entre relat i propaganda. Ha parlat bé. L’única cosa que me n’ha quedat clara, però, és que un i altra s’assemblen molt. S’assemblen tant, que em costa diferenciar-los. Amb una veu de baríton timbrada, fluida, ha recordat, i ha fet bé, que la reforma de la llei de TV3 ha permès dominar-la per a ús del poder i, amb antífrasi poc emfàtica, ha felicitat els sececionistes per l’organització del seu relat en els mitjans de comunicació, inclosos els de fora de Catalunya. Chapeau, ha dit. Relat, propaganda? No queda clar. Bassets ha reivindicat un “catalanisme transversal” com a ideologia no partidista. A mi em sembla que el catalanisme, que algun deu quedar, és molt feble, tan feble que gairebé no es nota. L’entusiasme massiu, per substitució, n’és l’evidència més constatable. Potser al catalanisme li passa com al tan anomenat “empresari català” -que, quan es posa davant del mirall, comença a empal·lidir.

Valls ha partit d’una perspectiva europea sobre la percepció del que passa en aquest país d’excel·lents hiperbòlics. Ha exposat la seva visió del catalanisme. Ha subratllat la paraula cultura. Cultura, doncs. Barcelona, cultura. L’escriptor Vargas Llosa, es veu que deia que, als anys 60, Barcelona era la llibertat. Tot això emociona. Sospito que no és gaire interessant. Sospito que el propi Valls se n’adona. És clar que es poden fer moltes coses al Liceu, a les exposicions etc. que ens agradarien. Ja es veurà. Valls entén que l’auge del populisme és important.

Hi ha hagut un torn de preguntes escrites que ha llegit el periodista Manel Manchón. Com que estava assegut a l’última cadira del passadís i una simpàtic senyoreta passava convidant a omplenar una papereta (portava bolígraf), se m’ha acudit de preguntar-li a la doctora Astrid Barrio si la “subhasta” catalana no està produint un efecte imitatiu en els grans partits espanyols. Ha contestat dient que en teoria política s’espera que un fenomen d’aquest tipus produeixi una reacció en el bàndol contrari i que, en efecte, sembla que en l’actualitat s’observa una “disputa per la bandera”, concretament en la rivalitat entre Ciutadants i el Partit Popular -sense que n’esperi, però, un gran recorregut. Aquesta resposta, perfectament pertinent i capaç, m’ha deixat insatisfet. M’he preguntat si no havia formulat bé la pregunta. Ara m’adono, és clar, que jo esperava una glossa d’una idea preconcebuda. Segons la meva suposició, el delit, el desig d’agradar, que està a la base de la sobrepuja -propensió egotística i essencialment inestable- és possiblement un fenomen mecànic, transmès imitativament en la reivindicació dels drets identitaris, físics, socials, religiosos, incloses totes les icones emfàtiques del benestar socialdemòcrata. Es tracta, doncs, d’una consideració de caràcter psicològic, sociològic, no tècnicament polític. Però entenc que no defineix necessàriament una dreta política, diguem, tradicional. 

Una reunió raonada i serena, amb una mica de maquillatge, moltes càmeres -una bestiesa- i dues columnes de periodistes. Amb poques riallades. El dubte sobre el títol d’autòpsia o anatomia ha anat bé. Després, un comentari sobre la Vanguardia, un sobre Rajoy, han agitat les carreus d’algun. Però aquestes coses sempre fan riure, en un sentit esportiu. El to, cal dir-ho, no era ritualístic, sinó acadèmic, distès. Hi havia pocs paraigües.

El meu agraïment a l’aportació dels investigadors i a l’agradable entreteniment d’aquesta tarda. Demà torno a la feina. El sou és el de sempre. Això és totalment normal. 

La llengua dels prejudicis

Torno als records de Lluís Massó per fixar-me en com descriu, no tant la seva relació amb la llengua castellana, com el sentiment que en té. La seva capacitat d’apreciar-la és força reservada, certament. L’esquema correspon a un sentiment complex, de greuge i rebuig. Per bé que alguns fets biogràfics poden haver influït en consolidar aquest sentiment, a mi em sembla que la seva és una actitud d’origen anterior als fets dels anys 30. Afegeixo que aquesta constatació, o aquest prejudici, no és ni de bon tros el més interessant d’aquest llibre. Simplement em crida l’atenció l’esquema d’aquest rebuig, que es podria encabir en l’idealisme històric -i lingüístic- de l’època, amb els seus prejudicis.

Marcó era un humanista, investigador, interessat per l’idioma i les paraules. Estant a Sant Feliu de Guíxols, l’any 1929, va llegir una polèmica al semanari L’Avi Muné  sobre el correcte nom de l’ermita que, en aquesta població, s’alça sobre el cap homònim. Bosch i Viola, director del setmanari, sostenia que el nom correcte era Sant Elm (Erasme) i mossèn Humbert Font, basat en la imatge del sant a l’ermita, replicava dient que el nom autèntic era Sant Telm. Per fer-ho més complicat, la parla popular, a Sant Feliu, deia “Santem”. Estimulat per la curiositat i el desig de saber, Marcó va demanar permís a l’Ajuntament per consultar els arxius i va comprobar que, en tots els fragments respectats per les rates, hi deia Sant Elm, fins que a partir de 1714 es llegia San Telmo, un sant, pel que sembla, força venerat a la costa cantàbrica. Va publicar el descobriment al Baix Empordà i “la resposta de Bosch i Viola va ser insultant”. El nom acceptat avui és Sant Elm.

En un altre capítol dedicat als record de joventut, defensa amb convenciment que l’ètim de Llafranc seria, no d’origen germànic (Corominas), ni tampoc una derivació de “lloc-franc” (Rolfs), sinó el terme Al-Afrank, que els berebers utilitzaven per anomenar la terra dels “francs”. Llafranc va ser l’indret privilegiat on hi passà les vacances de nen i en els anys de la primera joventut. Els menuts, jugant al voltant de l’església de Santa Rosa, hi recollien restes de ceràmica grega. Descobrien testimonis del passat en una època en què la idea -o la nostàlgia d’una idea- d’una Mediterrània forta omplia els esperits dels investigadors, dels assagistes i dels poetes. Finalment, trobem un altre exemple de l’interés de Marcó per l’etimologia quan assegura, per contrapunt al llibre de Pío Baroja Comunistas, judíos y demàs rales (1939), amb pròleg de’Ernesto Giménez Caballero, que “Baroja (Boroka) és cognom molt comú a Israel, i que el segon cognom, Nessí, és títol de categoria, jueu.” 

El lloc que ocupa la llengua castellana en aquesta geografia cultural és, al mateix temps que inevitable, marginal. És indubtable que Marcó parlava el castellà amb fluidesa i competència, però sentia aquesta llengua com a forània i imposada. Quan comença l’escolarització als Hermanos Maristas de Palafrugell, li sorprèn constatar que:

“d’una cadira -que així i en totes les cases del poble s’anomenava l’estri fet per asseure’s- allà se’n deia una silla i d’una finestra, una ventana i si errava: un pessic recargolat al braç em refrescava la memòria. Així començà el meu aprenentage d’una llengua que llavors al meu poble no parlava ningú.”

La fraseologia nacionalista, probablement imposada a l’escola per la Dictadura, li resulta pomposa, aliena, buida de contingut -però no mancada d’interès egoista o cobdícia. La reticència psicològica, al meu entendre, és explicable. Però Marcó té tendència aplicar-hi una hermenèutica històrica, essencialista, no indocumentada. Així, no dubta en fer seva seva l’observació d’Américo Castro, quan escriu que la noblesa castellana bandejava el coneixement com a propi de jueus i per tant com a sospitós per a un cristià. La ignorància seria, llavors, l’esnobisme del pur de sang.

L’any 1932, Marcó, que havia anat seguint els estudis de farmàcia per lliure, treballant i presentant-se als exàmens, va acabar l’últim curs. Va ser diferent, perquè per primera vegada el va estudiar i es va examinar en català: “Ja teníem la Universitat Autònoma de Barcelona i, de moment, es va acordar que els professors catalans ensenyessin en català i els castellans en castellà”. Si un estudiant no volia rebre classes en català o castellà, tenia a la seva disposició un ajudant de catedràtic que repetia la classe per a ell. Aquest era l’acord pres entre el rector (senyor Xirau Palau), els catedràtics i una representació de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Marcó era un dels dirigents de la FNEC a la Facultat de Farmàcia, encara que no podia ser present a la direcció, perquè passava les tardes treballant a la farmàcia de Rubí -una ocupació que li permetia pagar els estudis. Ocorregué que diverses facultats acordaren organitzar un míting “Pro enseñana en castellano”. Els farmacèutics van boicotejar l’acte amb la preparació d’ampolletes plenes de sulfur amònic, que produeix “una forta pudor d’ous podrits.” La provocació i la profusió que desprenien les ampolletes aixafades pel terra van acabar amb un “cos a cos amb els castellanòfils”, la suspensió del míting i la intervenció policial (“dos dels nostres foren detinguts”). La FNEC era una escició de la Federación Universitaria Española, que estava formalment en contra de l’ús del català a la Universitat.

El farmacèutic és un home de paisanatge, però la vida el porta a responsabilitats de nivell peninsular. Els fets que narra l’autor, durant els fets de la revolució sindical i la guerra posterior, recalquen la llengua castellana, en les intervencions que cita sense traduir, sovint com un idioma de sectaris, fanàtics i ignorants. No és sempre així, és clar. Però n’hi uns quants exemples. Quan s’adreça al Comitè de Palafrugell, instal·lat al Casal Popular que havian estat incautat, hi troba tres o quatre forasters i algun altre de Palafrugell. “Els forasters parlaven castellà, que sembla que era la llengua oficial, la mateixa que ho era la de la Falange”, escriu. 

En algun paràgraf, el castellà no és únicament una llengua forània, sinó que té una condició ontològica, diguem, d’inautenticitat, tal com es pot observar en la següent consideració fonètico-etimològica, que deixo a la consideració del lector:

“Pel fet de tenir una carrera universitària, segons el protocol institucional, tenia el dret al títol de Don i a poder usar un bastó amb puny de plata. M’ho comentà el doctor Segura. La paraula Don em recorda la impossibilitat de la llengua castellana d’admetre cap paraula acabada amb m. Don és la versió catellana de Dom que és una reducció de la paraula llatina Dominus (=Senyor), i que així la conserven les comunitats benedictines, com per exemple, la de Montserrat. Així que Don equival a ‘senyor’ i Dom equival a no res. I Adam (que vol dir ‘pare’) passa a Adán que no significa res. Colom és el nom d’un ocell, però Colón no vol dir res. La llista és llarga…”.

L’avi patern, veterinari i alumne excel·lent, va estudiar a Saragossa, on es podia aconseguir el títol de veterinario de 2ª clase. Per aconseguir el títol de 1ª clase, havia d’anar a Madrid, i així ho va fer, amb bons resultats. La centralització dels estudis i de les titulacions obligava a desplaçar-se a Madrid en nombrosos casos, com per fer el doctorat de farmàcia. Les facultats de Farmàcia de Madrid i Barcelona, que foren creades per Decret d’Isabel II el 17 de setembre de 1845, eren les úniques existents en les universitats espanyoles. Com que la Universitat de Barcelona no podia expedir títols de doctor, per aconseguir-lo calia desplaçar-se a Madrid. Aquesta opció no sempre semblava atractiva i, deixant de banda les dificultats de tipus pràctic, produïa una sensació de poca justícia administrativa, d’entorpiment burocràtic. És així que Marcó s’assabenta amb sorpresa, però sense escarafalls, que els doctors en farmàcia Cullell, Esteve, Rodés, no havien fet la tesi doctoral i simplement van acordar entre ells tractar-se de doctor, sense ser-ne de fet. Tenint en compte l’itinerari professional i empresarial dels avantdits, podríem contraposar la puixança de la professió i el relatiu poc prestigi de la centralització universitària.

El cas és quan a l’avi Marcó Palmada, de Santa Cristina d’Aro, li van oferit exercir a les Caballerizas Reales, va preferir tornar al seu poble. Aquesta història familiar li inspira la següent digressió:

“L’ordenació mesetària en matèria educativa sempre fou un desastre si més no una intolerable imposició. Imagineu la meva àvia, esposa del veterinari, que va exercir de mestressa [mestra] de les nenes de Santa Cristina durant trenta-cin anys i havia d’ensenyar en castellà.

Aquelles noies aprenien a l’escola unes paraules que ningú no entenia i això passava a tots els pobles i poblets de Catalunya on hi havia escoles públiques. Cal fer l’excepció de la ‘doctrina cristiana’ que es feia en català.” 

Els possibles avantatges del bilingüisme, de l’adquisició d’una lingua franca peninsular i d’una tradició literària apreciable són ignorats totalment. El localisme és perfectament idoni. És també la diferència que s’oposa a la retòrica ambigüa, arbitrària o difusa del poder, un poder més o menys obtús, relativament ineficaç, però al mateix temps poc conegut i que generalment desperta un interés precari. És característic de l’autor que citi Josep Pla només per fer-li un retret:

“I en Pla deia: ‘No us fieu d’una gent que d’una cosa tan petita i lleugera com un ocell, en diuen pájaro’. Ell no se’n va fiar. Se’n va refiar.” (p.166)

Però jo crec que el farmacèutic hi afegeix una bonhomia humorística quan diu que les seves paraules preferides en castellà són: hijosdalgo, paniaguado y pordiosero. Es tracta d’un prejudici, o més aviat d’un conglomerat de recels i d’experiències viscudes? En tot cas, Marcó s’adhereix a l’apunt d’Américo Castro, per a qui els castellans del segle XVI van fer vot d’ignorància, perquè, com que el saber llegir, escriure i comptar era cosa de jueus (conversos), volien allunyar qualsevol sospita sobre la seva “pureza de sangre”. “Aquell ‘vot’ esdevingué costum que s’ha conservat fins ara en algunes famílies castellanes.”

I llavors queda, és clar, la comunicació durant els anys de guerra. Les memòries de Marcó són en part un anecdotari interessantíssim, que no només il·lustra les dificultats -i l’enginy amb què va saber resoldre-les, en diverses ocasions- que va trobar en l’organització dels serveis farmacèutics, sinó que també descriu amb traç viu alguns individus amb qui es va creuar. Vegi’s el cas pintoresc de Durruti, quan reparteix entre la tropa, a la seva manera, un camió carregat de gorres Durruti, com anomenaven llavors les que portaven visera i orelleres -una moda efímera al front d’Aragó. Marcó, que com a representant del Consell de Sanitat de Guerra visitava els caps de cada sector, li va exposar el problema de les “incautacions” de material mèdic destinat a un lloc i detingut en un altre (“El front d’Aragó era dividit en propietats privades”: set zones); Durruti li va donar la raó i el va convidar a un guisat de xai amb patates i pa. O la reacció de Dolores Ibárruri, a qui havia d’acompanyar en un taxi per Barcelona, quan va preguntar pel significat de la paraula “Tancat”, que havien llegit en un local. “‘¡Tancat!, ¡qué palabra más rara!, ¿qué quiere decir?’. Jo li explico que vol dir cerrado i que no és tan estranya si tenim en compte que en castellà hi ha lugares estancos, aguas estancadas, etc. Això no li va agradar gens. Es veu que volia que, a mi, aquella paraula ‘catalana’, també em molestés, com a ella.”

Ja quan descriu el front d’Aragó, complicat per la divisió sindical, Marcó observa que l’enemic estava “ben organitzat”. L’autor no estableix cap comparació entre aquest fet i l’observació d’Américo Castro sobre una tradició de la sagrada indolència. Després va venir la derrota republicana i l’empresonament al terrible camp de concentració d’Albatera i posteriorment a la presó de Portaceli. Sembla ser que Ernesto Giménez Caballero, l’escriptor feixista (“el primer feixista d’Espenya”, segons va escriure ell mateix) va visitar Albatera. Concretament, la seva visita va ser anunciada, però, ningú, sembla, el va veure. Durant el trasllat dels presoners, van anar-hi també falangistes impecablement uniformats. El llibre no menciona Martí de Riquer, però és insinuant perquè publica una foto seva vestit de falangista.