Una qüestió sentimental

La democràcia representativa és una concepció generosa. Es fonamenta en la idea que algú fa allò que altres consideren bo, d’acord amb els propis interessos, o simplement necessari, motiu pel qual els atorguen la seva confiança. Tothom sap que, per fer qualsevol cosa, calen diners. Quins són els comptes d’un partit? D’on vénen els diners que gasta? El senyor Mariano Rajoy, que ha estat president de la diputació de Pontevedra, diputat al Congrés, vicepresident de la Junta de Galícia, amb càrrecs rellevants al Partit Popular, ministre en diverses ocasions i, durant set anys, president del Govern d’Espanya, aquest senyor no sap com funcionen els comptes dels seu partit. No és trist? El senyor Jordi Pujol, d’un mèrit històric esperonador, probablement amb una proximitat a Déu que ell mateix no s’absté de proclamar, segurament n’ha parlat amb la seva família, però de fet no n’ha aclarit gaire res. Cal confiar-hi i prou. Un contracte basat en la confiança mútua és possible, però s’arrisca a produir nombroses gesticulacions, fruit d’un llenguatge implícit, críptic fins i tot. No és amb paraules clares que s’entén la gent? El senyor Pedro Sánchez no sap encara si viu en un país o en molts països. Algú que no sap en quin país viu, difícilment pot tenir sentiments sòlids. Qui es molestaria en preguntar-li res?

Himne dissolt en conversa

D’un diari marginal

9 de novembre 2017.– Tota amistat pressuposa l’acceptació de silencis i concessions minúscules, de les quals a vegades no en som ni conscients, i que generalment no interfereixen en l’afabilitat ni la gratitud, i no disminueixen ni interrompen l’afecte recíproc, de la mateixa manera que està tramada també de complicitats, de signes oportuns, d’estímuls que ens impressionen amb la il.lusió de la infinitud de la persona, però plasmada en la conversa de l’altre afortunadament, a qui no coneixem mai del tot, però que ens ajuda a coneixe’ns a nosaltes mateixos. 

No sé si és la intervenció d’un d’aquests silencis, que ha intervingut com una fisura sobtadament irreparable, el que s’ha produït ahir amb l’amic J.C., a qui li tinc amistat des de fa gairebé trenta anys. Amb ell vaig sentir la necessitat de sincerar-me, tal com li vaig dir-li, sobretot per evitat malentesos. Li devia a ell i a mi mateix aquesta explícita sinceritat. És estrany i interessant que per a mi la declaració política representi, i signifiqui, un esforç d’objectivitat, mentre que per a ell es correspon amb un sentiment, que expressa amb vaguetat però amb coherència sincera, i que li fa veure, segons que em diu, qui sap si amb raó, “alguna cosa personal” en la meva insistència argumental i en les preguntes formulades -una mena d’inquietud o obsessió personal, biogràfica, és a dir un cert desequilibri, per bé que anecdòtica, si la comparem amb el futur de la causa que a ell li sembla mereixedora d’interès i il.lusió. 

Resumint, li va semblar que la meva conversa tenia un to, més que importunador, agressiu, perquè ell se sentia avassallat, segons el seu propi mot, fins i tot en la meva gestualitat. Reconec que aquesta precisió sobre el meu suposat llenguatge gestual em va soprendre. Li va semblar, també, que jo era condescendent, encara que no va dir despectiu. És veritat que el nacionalisme polític -però ara el nacionalisme és polític fins al dit del peu- em sembla intel.lectualment poc respectable, però sobretot infatuat, arrogant, hipòcrita, oportunista, demagògic, manipulador, gregari, carrincló, opac, ridícul i perillós. Generalment m’ho agafo bé, amb una perspectiva pendular, acceptant l’afabilitat i la ingenuïtat com a dons, procurant ser humil i sociable amb la bona gent. El que passa, però, és que de fet no sóc tan humil. És el problema. I, si es tracta de mantenir una conversa, no considero que hagi de desestir la racionalitat -amb una tenacitat que és, probablement, d’arrel daimònica (en els sentit dels intèrprets de música).

Tinc entès que, al món, si et rius de la religió mahomètica t’exposes a ser assassinat. Qui fa befa del nacionalisme, de les seves veritats hiperhistòriques, de la seva estètica pijamil, no està ben considerat. Jo ja entenc que la ufana pot ser una qualitat civil, però a mi m’avorreix molt. Això és un problema, si es vol dir així, personal. Deixo de banda la qüestió de si, per a un nacionalista, la biografia d’un no nacionalista pot tenir algun interès. La meva no en té cap, això ho asseguro. Però si un amic expressa arguments revolucionaris i dóna suport a un cop d’Estat, li puc preguntar quina és la seva proposta política. A mi això em sembla normal.

Fins a quin punt m’ha mogut la decepció de veure un amic atrapat en els dogmes de l’època? No caldria estar decebut, perquè ja en tenia alguna noció. Les paraules pronunciades tenen, però, una importància que no sempre sospitem. Són el reflex d’un fet. He estat massa exigent, massa sever? Aquests dogmes exerceixen un poder i tenen conseqüències destructives, segregadores. Una actitud arcàdica em sembla còmoda, més que ètica. Quan li pregunto quina és la seva aposta política, em parla d’una esperança de futur. No podria ser més concret? La meva exigència l’incomoda. Sense aquesta exigència, però, té sentit de parlar de política en un moment de risc institucional?

Li dic clarament que aprovo amb gratitud la ciutadania espanyola i els límits del Règim del 78, que el discurs del Rei m’ha semblat correcte i que accepto el 155 (que potser és un 0’155, com diuen ara). M’esforçp per ser precís, objectiu. Procuro acceptar els fets modestos, la realitat. Ell diu que de realitat n’hi ha més d’una. Em diu que la Constitució impedeix prohibir un referèndum, deixant implícit que aquesta injustícia -aquesta inexactitut- la fa vulnerable -i que per tant ha de ser vulnerada. Aquesta afirmació em produeix la sensació d’entrar en la lògica d’un pensament màgic, formulat amb excepcions, possibilismes, inexactituds, esperances arrelades, però gairebé alingüístiques. Em diu que les coses s’arreglen si hi ha voluntat -bona voluntat. Quines “coses”? pregunto, i entenc que la problematització -i en bona mesura la seva inconsciència, o la irracionalització- és part del problema. Li pregunto si es fa càrrec de què és un Estat, de què és una moneda. Quan em contesta, no acabo d’entendre si vol un Estat i si vol una moneda. Intento explicar-li l’exasperació professional, urbana. Interpretar si la seva és una actitud a la defensiva o si més aviat és pudorosament compassiu amb mi no serveix per res més que per embolicar-se. Quan procuro exposar amb fets la urgència de les coses, li semblen, aquests fets, un “llenguatge manllevat”, i al mateix temps es nega a ser reconegut com algú que utilitza un “llenguatge manllevat”. Li pregunto, per sortir del laberint, què vol, quan vol la “independència”, sobretot en les circumstàncies d’incertesa, de desafiament actuals, d’erràtica desobediència. “Algú que em representi”, diu després de rumiar-s’ho. Qui és aquest algú? No ho sap, ja vindrà, diu. Jo li dic que la llei limita i que la seva aplicació em protegeix. Una ingenuïtat enorme, potser.

Ara no sé si la conversa ha tingut lloc o no. És la fatiga, que emporta irrealitat. Jo crec que sí. Tots dos sabem que no som filòsofs. A ell li agraden els fesolets i les faves tendres, a mi el raïm i el seus derivats. En aquests moments està enfeinat amb les cançons revolucionàries -basades en melodies espanyoles- de Shostakòvitx. Jo menciono el solo de fagot de La Reina (Haydn), la frivolitat de practicar Moszkovski, i recordo, sense pretensió de despertar cap interès, les fantasies convencionals hispàniques d’aquest polonès d’origen. Ens desitgem bona nit. Ens abracem amistosament. No som pas filòsofs. El gironí té assaig al matí. L’home de l’Eixample, més d’hora encara, va al Vallès. Passarà davant dels piquets de la Fava de país rient d’uns i altres, com qui fa una oració als déus, perquè és lliure de fer-ho.

ULM 1592

Una joguina que vaig fer per a l’Esther (que ja deu fer temps que ha “volat”, com diuen les mares), sense altra pretensió que la de deixar que l’enginy s’esbaís poc a poc.

ULM 1592

“Bisbe, puc volar”,

Va dir-li el sastre al bisbe.

“Au, goita com ho faig!”

I puja els aparells,

Semblen ales d’ocell,

Al gran al gran terrat de la Seu.

El bisbe poc s’ho creu.

“Mentides dius a raig,

L’home no és cap ocell,

Mai volarà com ell”,

El bisbe feu al sastre.

“S’ha mort, ai quin malastre!”

La gent va dir-li al bisbe.

“Ha estat una batuda.

Les ales estellades,

De cop s’ha estabellat

Sobre la dura la dura llosa de la Seu.”

“Campanes: repiqueu.

De cap mentida neix veritat,

L’home no és cap ocell,

Mai volarà com ell”,

Va dir a la gent el bisbe.

Bertold Brecht (1934)

La trena

D’un diari marginal:

28 de març 2016.– Conversa amb AE, lamentablement dominada pel tema que no s’esgota mai. Es tracta d’una religió que se us planta a la cara i us diu: “Vostè és ateu”. “Ah, no sabia que jo fos això que vostè diu”. “Sí, i ara li explicaré per què”. Etc. No s’acaba mai. Us queixala i no us deixa. És esgotador i estèril. AE és una persona de bona fe, separada, sense atractiu físic i que ha perdut tot l’interès pels homes, segons que em diu, i potser tota curiositat per la masculinitat, per un punt de vista masculí d’algunes coses, ha superat algun entrebanc de salut; mare d’un fill educat en una bona escola, on deplora veure nens acompanyats amb cotxe oficial, propietària d’un pis que ha reconvertit per a explotació turística; amb una orientació mística, propensa a interpretacions simbòliques més o menys moralistes i generalitzadores, aficionada als cursos de desenvolupament personal. La seva vida té una finalitat, em diu: fer feliços els altres. Resumint, ha estat depriment. La conclusió que en trec és que he d'evitar qualsevol conversa sobre el tema; tallar-lo en sec, d’entrada. Avui no hi ha Concili, adéu. Afirmar que tothom necessita una imatge agradable de si mateix, però que convertir aquesta propensió en ideal polític és una simplificació arriscada, necessàriament dogmàtica, un gregarisme atordidor i multiplicador de conceptes erronis que és com cosir una gran butxaca per al frau, afirmar-ho i raonar-ho, aixó és un esforç dialèctic totalment inútil. Un error habitual en mi, afegeixo, és creure que comparteixo el sentit de l’humor -aquesta disgregació-amb les altres persones. Tinc tendència a pressuposr-ho per predisposició simpàtica, diria, irreflexiva, banal i molt equivocada. La fe és abundant, cal presuposar que inunda els esperits i que els vivifica com l’aire. Ja està. Sembla ser que és així. AE és prou flexible per acceptar la meva idea sobre el caràcter fantàstic de l’assumpte, que he exposat amb una frase breu, després de dues hores de girar i regirar aquí i allà. Aquest tema és una trena molt llarga, un cabell que no s’acaba mai. Un tema de perruqueria.

Vehicular-vehicular 2008

L’any 2008, un col.lega em va enviar una consideració sobre la llengua vehicular a l’escola. Sense una pretensió acadèmica, hi expressava una relativa exasperació. En el su moment, vaig cometre l’error de pensar que insistia sobre coses ja sabudes. Rellegit avui, el text em sembla mediocre i massa llarg, però no inexacte en la descripció ni en els termes. Aquí l’inscric per el seu possible interès arqueològic: consideri’n la bonhomia i, fins i tot, la ingenuÏtat.

SOROLL VEHICULAR

per Ivan Balins

 “La implantació de la llengua catalana a l'escola amb caràcter obligatori a totes les assignatures impartides i en tots els actes acadèmics, incloses les comunicacions amb les famílies, és una resposta afirmativa a la pregunta de si el poder públic s'ha de preocupar de què diuen els ciutadans i de com ho diuen.

 Potser perquè els mitjans de comunicació s'han prestat a transmetre el missatge, els termes de la filosofia han estat àmpliament propagats. Tothom sap que és un dret històric, que la llengua és la identitat de la nació i que és la voluntat dels catalans.

 La disposició legal s'ocupa de primària i secundària no regula, o no tan clarament, altres espais públics o privats. De fet, la diversitat lingüística caracteritza espais i situacions de manera molt diversa: comarques, barris, professions, entorn familiar, música de fons, televisió, internet. Una màquina de pensar combinaria les dades anteriors i el resultat seria força diferent en cada situació.

 Una ideologia dominant aspira a fer que el català tingui "presència" en el nombre més elevat de situacions possibles. Hi ha, no cal dir, una política de subvencions i de premis que es proposen estimular l'ús del català i donar-li solemnitat o prestigi. 

 Durant un acte d'inauguració d'un parc, en un dels barris de Barcelona, un polític s'adreça al públic assistent. Comença parlant en català. Fa un punt i apart, o potser un punt i seguit, i continua en castellà. L'al.locució segueix desenvolupant el mateix contingut. El públic no ha estat substituït per un altre, segueix present i assegut a les cadires de plàstic que han estat arrenglerades per a l'ocasió, abans del ball popular, i presta una atenció difusa. Tot d'una, el discurs torna al castellà. Cal prestar alguna atenció a aquest fet? Potser és preferible no adonar-se'n, concentrar-se en el contingut i no en la forma del discurs. Potser és una tècnica per mantenir l'atenció del públic, per tal que la senyora que s'està movent a la cadira es digui "ara ve quan passa al castellà", per comptes d'estar pendent del cucurutxo del nen. Per què, de fet, està pendent del cucurutxo del nen.

 Aquest model d'alternància, ni de fet cap altre, no es produeix a l'escola pública. Des del moment que la Generalitat de Catalunya té competència (segons l'article 15 de l'Estatut i pel decret de 1980) en educació no universitària, entén que pot decidir la llengua del currículum.

 D'acord amb això, l’obligació del professor serà adreçar-se en català als seus alumnes. L'alumne té dret a expressar-se en castellà, oralment i per escrit. El material haurà de ser en català: llibres, articles, webs hauran de ser escrits en català o traduïts al català. A efectes pràctics, això vol dir que l'educador haurà de traduir el text al català o bé renunciarà a utilitzar-lo com a "material d'aula" o pregarà els seus alumnes que es limitin a observar les fotografies i deixin el text de banda, com a inutilitzable o incomprensible.

 S'espera que el professor utilitzi la "llengua vehicular del centre" en els claustres i altres reunions de treball, en les entrevistes i comunicacions escrites amb els pares i en el tracte amb els alumnes en les guàrdies. Atès que alguns pares no entenen el català, l'administració té previst un servei d'intèrprets particularment útil per als tutors.

 Els coneixements que he tingut d'aquest servei són d'anomenada. En canvi, he vist sovint com el fill fa d'intèrpret entre el que diu el professor i la mare. Per altra banda, que jo sàpiga, les comunicacions escrites (com ara les notes) no acostumen a ser traduides.

 Un pare voluntariós pot arribar a entendre molt bé la versatilitat de la llengua vehicular. Aprendrà aviat que un examen és un control o proba o fins i tot (mot d'origen bàrbar) un test. Quan pregunti si els noms són sinònims o corresponen a conceptes diferents, obtindrà una resposta altament burocràtica. Però, per resumir, quedarà satisfet de saber que el seu fill ha realitzat un aprenentatge significatiu i integrador en un procés que és valorat no només numèricament (exemple: 6), sino com un procés (exemple: Bé, que vol dir 6), de tal manera que l'alumne sabrà valorar les seves facultats cognitives, procedimentals i conductuals. Tot això està ben clar, per a l'any en curs, si res no canvia.

 El pare atès en la llengua vehicular, per poc que es despisti, veurà sortir d'ensenyament, com de closca prenys, educació. Tothom es despista alguna vegada. Si té sort, podrà assistir al diàleg raonat entre dos professors, o mestres, o educadors, o ensenyants, amb posicions discordants sobre aquesta fructífica transformació.

 Si té sort, car, segons el que he tingut oportunitat d'observar, professors, mestres, educadors o ensenyants es presten poc al debat de teoria pedagògica. En desconec el motiu. Potser s'estimen més esperar el proper fruit de la closca prenys.

 Però el pare té sort. Sent el testimoni:

 -30 alumnes per grup. entre ells: 4 amb dificultats d'aprenentatge; 3 procedents de l'aula d'acollida; 10 que no porten tot el material o no el treuen o no l'utilitzen; 4 acis; un grup de 4 o 5 que entren regularment amb retard, s'asseuen on i quan els ve de gust, es comuniquen en veu alta i sorollosa i als avisos del professor contesten no me grites; 6 alumnes sota tractament psicològic, informe desconegut; 4 o 5 alumnes amb un viu interès i capacitat per aprendre.

 Probablement és un "cas aïllat". Sobretot perquè el testimoni treballa en un ies no classificat com a difícil. Treballa en un centre normal.

 El pare té la sort de sentir la rèplica:

 -Els professors especialistes teniu un punt de vista parcial del que és educar. Hauríeu de comprendre que la nostra funció és més integral, adreçada a la persona, que són nens, home, i tenen moltes mancances.

 A l'escola integradora, tothom hi és integrat, però uns més que d'altres. Sigui això per a desgràcia d'aquells que ho són menys. Es podria afegir que aquells que tenen la tasca d'assesssorar són a la seva manera també especialistes. Especialistes, potser, en bons propòsits.

 La llengua vehicular no es fa enrere davant el repte de les noves tecnologies, siguin tic, tac o, potser aviat (per facilitat mnemotècnica), tuc. En això es comporta a un nivell equiparable a totes les llengües civilitzades del món. L'abundància de termes que no són directament indicadors, d'alguna manera ha d'enriquir l'idioma. I així tenim una pluja d'ACI, que ja hem vist, USEE, UAC (no confondre amb UOC), PCC, PAU, APA o (políticament correcte) AMPA, TR, PAT, termes cacofònics que han estat enginyats menys per ser pronunciats que per ser picats al teclat d'un ordinador, termes que llueixen com estels (estels picats) en el firmament d'Educació. Els firmaments, és conegut, impressionen pel seu inmens silenci, menys quan hi ha trons.

 La qualitat estilística de la prosa vehicular preocupa molt o preocupa poc, jo diria que preocupa més o menys. En certa manera, en un aspecte, la seva situació s'assembla a la de totes les llengües encandilades pel semantic prêt-à-porter business del traductor automàtic. En un aspecte, però no en tots. Perquè no totes experimenten el pessigolleig major: l'angoixa de desaparèixer.

 El pare que ens acompanya potser té angoixes d'una altra mena. O potser no, potser és un pare que no s'angoixa. No hi ha estadístiques sobre l'angoixa. El fet és que alguns professors tinguin un coneixement imperfecte i fins i tot rudimentari de la llengua catalana no els impedeix impartir la seva matèria i fer vida social amb tota normalitat. Ecara que hi ha moltes opinions i declaracions fàcils, diré que sóc incapaç de pronunciar-me sobre la dificultat d'assolir un alt nivell de competència en una llengua no materna. Nerviosismes apart, quan un imparteix classes en català (o de català, tal com algú m'ha confiat) i l'única persona de l'aula que s'expressa en català és el professor, o mestre, o educador, o ensenyant, i no es troba a Pequín o Beijin, ni tampoc lluny de les nostres comarques, resulta tan extrany que alguna essa sonora brunzeixi, no diré a la manera sorda, però sí amb una resistència imitativa? Cadascú té la seva oïda.

 Alguns instituts oferten, en horari extraescolar (a Catalunya, normalment de 8 a 17 hores és horari escolar) classes de lengua àrab. Si un nen bereber vol estudiar la llengua de l'Alcorà pot fer-ho a un centre públic. Se'ns diu que la llengua forma part de la seva identitat. Que la preservació de la seva identitat l'ajudarà a sentir-se més integrat en el nostre país.

 Polítics de talla diversa han profetitzat l'ús de la llengua anglesa, amb plena competència, de manera extensiva entre la població. L'anunci d'aquesta magnífica i -a Catalunya- trífida perspectiva (que ens permetrà adreçar-nos en la llengua d'Elisabeth Costello als nobilíssims Huynmms i escoltar, en llengua original, les seves assenyades observacions sobre moltes coses) ha provocat reaccions diverses, que van des de la més absoluta indiferència, a una admirada i posterior inclinació bottomesca, fins a una raonable preocupació per les consqüències in situ d'una declaració feta als mass media. La preocupació ve del fet que, un cop manifestada la pretensió, i pel fet de no explicar per quins mitjans es vol assolir, produeix extranyesa, com ho faria un raonament no ja sofístic (és a dir, astut i capaç de persuadir), sino delirant, més semblant a un eructe mediàtic que a una proposta mínimament assenyada.

 Però, sobretot, cal agafar-se la qüestió a la seriosa. El cas de Ciutadania al País Valencià ho confirma. Properament els nostres alcaldes declamaran els seus discursos en tres idiomes. Qui sap si, a la llarga, per evolució natural no en sortirà una nova llengua, més versàtil, moderna, internacional, un triajuntat que permetrà viatjar del Bronks a Carachi sense sortir de casa. Però, abans d'arribar-hi, caldrà ensenyar la llengua, i ho faran uns professionals que, sigui dit entre parèntesi, estan formats per opinar.

 El que és menys habitual, a casa nostra (que és com la bona gent anomena aquest país), és sentir dir que el castellà és un signe d'identitat d'una part de la població catalana. No cal dir-ho. Per a alguns, la presència d'aquesta llengua correspon a una xacra històrica, una impuresa transmesa de pares a fills. Donada la seva facilitat d'expansió seria, per dir-ho així, una espècie assessina que devora la flora local.

 Segons la meva experiència, una bona part de la població castellanoparlant és indiferent a aquest purisme, perquè és tan indiferent a la cultura com ho és al català.

 La població discordant, per altra banda, no té la representació política suficient per canviar l'acord sobre política lingüística.

 L'escola: un experiment de la política. D'una política sovint xulesca, profundament desagradable, que exhibeix l'arrogància com un mèrit i és pedant fins al moll de l'os. És la seva natura. No val pas la pena perdre-hi el temps.

 Alguns pares han reclamat per als seus fills el dret a ser ensenyats o educats (educated) en castellà. Potser hi ha advocats que s'escarrassen a esbrinar si aquesta negativa és compatible amb el bilingüisme oficial. Aquest dret no és contemplat a l'escola pública. L'escola inclusiva, l'escola de la diversitat, no contempla la possibilitat d'un sol centre educatiu en llengua castellana.

 Ceba persistent als titulars i bilingüisme sub rosa. Un sistema bicèfal per a ciutadans trífids no corre pas el perill de jacobinisme. Quan pregunto l'opinió al pare que m'ha acompanyat fins aquí, opinió que m'importa moltíssim, contesta:

 -Puc fer-hi un gir si cal i tot va bé. 

Potser és de Malabar. 

 Parlar una llengua mecànica, imitativa, a la que no s'espera que correspongui una entonació i una prosòdia, una llengua d'intercanvi ocasional i de situació funcional, pobre de precisió i poc estimulant per a la imaginació, la llengua del poder burocràtic, és potser una bona manera de quedar fora de la conversa. Només potser, és clar.

 El dia 14 de febrer del 2008 milers de professionals van recórrer al dret lamentable de la vaga i van manifestar-se pels carrers de Barcelona. Els convocants no reivindicaven ni un sol dret laboral. L'assitència va ser massiva. Degut, segons han afirmat alguns observadors, a confusió i malentesos. La confusió i els malentesos, en efecte, provoquen participacions massives.”

El ridícul o com existir

La capacitat de fer el ridícul pentina el jo, de manera que li atorga una substancialitat aparent, en allò que és només ornamental. Qui fa el ridícul existeix, i això dóna alè i està bé per una estona, en societat. El ridícul esmussa la severitat dels qui han atabalat el risòrius per un poca peça, amb qui ara poden ser més permissius, pel fet de conèixer algun dels seus defectes, fins i tot magnànims. La propensió a fer el ridícul pot estilitzar un visatge burlesc, sempre i quan tingui una decent capacitat d’autoirrisió. En cas deficitari, la comicitat perd concreció, deixa de ser eficaç i permet ser suplantada per una vaga aspiració, més d’escola, que basqueja cap a un idealisme sublim. Aspiració difícil de realitzar, però que omple els cors, com ho fa tota generositat. Només que el sublim elevat està fora d’ordre, com ho està també el seu contrari, i confon més d’un ingenu de bons sentiments, i difumina també voluntats, rostres i veritats. Val a dir que una personalitat mesquina, egocèntrica i megalomaníaca hi pot reconèixer la pròpia missió i sortir-ne altament remunerat.

La groga Aurora

L’Aurora de groc esprai ha deixat consignes noves pintades al carrer. Lletres amb tamany de tractor anuncien una “Repúbica antifaixista”, “egològica” i coses similars, de manera ben visible a tots els vianants i als conductors, que podrien quedar confosos per una via prou saturada de signes. Són lletres perfectament arrenglerades, inscrites sobre una pauta confegida especialment per a aquesta ocasió. Aquest comportament sectari, invasiu, en l’espai públic, està consentit per l’Administració local, si és que no ha estat incentivat per algunes persones que hi pertanyen.

No és nou. La invasió simbòlica del carrer escau als mags i manipuladors de masses. Aquesta ocupació, però, no és només simbòlica. En el nostre país, hi ha celebracions festives que són una literal i indiscutible ocupació de barris sencers, cosa que no només produeix considerables beneficis a tota mena de llauners del bon temps, sinó que pertorba el silenci, impedeix el descans i, sobre una pel.lícula de sucre, xiclet i miccions alcohòliques, proclama una alegria oficial i un mal gust extraoficial.

Aquest costum, tan arrelat, contribueix segurament a fer que les manifestacions de protesta prodiguin un paisanatge amical i familiar, sempre que faci bon temps, i deixant de banda els grups uniformats. Però la inflació d’aquesta forma d’agrupament ha estat indubtablement una tentació agradable per al gust de l’espectacle, particularment en aquells que no senten el parlamentarisme com un procediment prou ritualístic, prou idoni per dirigir les hosts fidels i practicar la criptografia en confiança.

Així és que, durant els darrers anys, les banderes han omplert les façanes i les samarretes els carrers, els helicòpters han volat a tota hora i al vespre han sonat les casseroles i les sirenes del cotxes policials. Hi ha hagut talls de carrers, himnes patriòtics, pronunciaments oraculars, samarretes de colors, el “sí” pintat a terra per indicar el camí del suposat col.legi electoral, movilitzacions escolars promogudes per directors de centres educatius i vagues obligades per l’Administració catalana, hi ha hagut hàppenings, crema de llibres, ritualismes per significar el llenguatge secret davant una persecució inexistent, però tan proclamada que sembla desitjada. Hi ha hagut agressions i moltes declaracions, un llenguatge de metàfores carrinclones i subterfugis contradictoris, intel.lectuals cervelluts, periodisme fake i també alguns plors. Ara hi ha qui n’està fart i vol marxar; hi ha qui creu que el volen fer fora i defensa els seus drets amb arguments. La resta segueix, si fa no fa, igual que abans.

Darrerament s’ha portat molt el llacet. Hi ha qui es penja un llacet groc a la solapa de l’abric i passeja pel carrer com qui va amb la palma. És una opció individual del tot respectable. El mestre Simon Halsey va dirigir el concert de Sant Esteve lluint, com molts dels cantaires, el llacet groc. D’aquesta manera, el concert es va convertir en una declaració política que va complaure una bona part del públic del Palau de la Música. Halsey mereixerà la Creu de Sant Jordi, probablement. La tercera opció és la que tothom coneix: els llacets pintats a cada pas de vianant, les estàtues amb llacets, les valles plenes de llacets.

A mi m’agraden prou els llacets. Podria arribar a ser obsessiu amb el tema. Em fa pensar en la unió fràgil per giny dels dits, com el llaç de les sabates, que sempre se’m descorda. O el llaç tan ferm del penjat, que és un mal desenllaç. Joos de Quid em parla d’un llaç de goma que venen a les botigues de sex per lligar al farell i convertir-lo en un copró espectacular de venes rabioses. Em diu que no és mala idea invertir en el negoci. De Quid és molt directe, però a vegades em fa una mica de llàstima.

No sé si és poc o molt seriós que els pensionistes de campus que s’autoproclamen propietaris del carrer persisteixin en la incapacitat per discernir el lloc oportú i escaient per a cada cosa. El que no deuen pas voler, imagino, és que una brigada de grafiters vagi a casa de l’avi a pintar l’anus del rei Melcior a totes les pareds. No els agradaria pas. Si menciono el tendre racó, no és per cap fília perversa ni tampoc per folclorisme nadalenc, sinó per recordar la importància vital d’una bona digestió. Aquest és un procés complex, fet amb el compromís de tots els órgans en igualtat de drets, uns amb més participació que d’altres, que en funcionament normal porten a bon camí, amb algun recargolament i sense un excés d’estralls, tot allò que estava sota una opressió excessiva, fins a alliberar-lo. Com que sóc optimista, considero que aquest procés higiènic ja és un bon desenllaç.