El ridícul o com existir

La capacitat de fer el ridícul pentina el jo, de manera que li atorga una substancialitat aparent, en allò que és només ornamental. Qui fa el ridícul existeix, i això dóna alè i està bé per una estona, en societat. El ridícul esmussa la severitat dels qui han atabalat el risòrius per un poca peça, amb qui ara poden ser més permissius, pel fet de conèixer algun dels seus defectes, fins i tot magnànims. La propensió a fer el ridícul pot estilitzar un visatge burlesc, sempre i quan tingui una decent capacitat d’autoirrisió. En cas deficitari, la comicitat perd concreció, deixa de ser eficaç i permet ser suplantada per una vaga aspiració, més d’escola, que basqueja cap a un idealisme sublim. Aspiració difícil de realitzar, però que omple els cors, com ho fa tota generositat. Només que el sublim elevat està fora d’ordre, com ho està també el seu contrari, i confon més d’un ingenu de bons sentiments, i difumina també voluntats, rostres i veritats. Val a dir que una personalitat mesquina, egocèntrica i megalomaníaca hi pot reconèixer la pròpia missió i sortir-ne altament remunerat.

La groga Aurora

L’Aurora de groc esprai ha deixat consignes noves pintades al carrer. Lletres amb tamany de tractor anuncien una “Repúbica antifaixista”, “egològica” i coses similars, de manera ben visible a tots els vianants i als conductors, que podrien quedar confosos per una via prou saturada de signes. Són lletres perfectament arrenglerades, inscrites sobre una pauta confegida especialment per a aquesta ocasió. Aquest comportament sectari, invasiu, en l’espai públic, està consentit per l’Administració local, si és que no ha estat incentivat per algunes persones que hi pertanyen.

No és nou. La invasió simbòlica del carrer escau als mags i manipuladors de masses. Aquesta ocupació, però, no és només simbòlica. En el nostre país, hi ha celebracions festives que són una literal i indiscutible ocupació de barris sencers, cosa que no només produeix considerables beneficis a tota mena de llauners del bon temps, sinó que pertorba el silenci, impedeix el descans i, sobre una pel.lícula de sucre, xiclet i miccions alcohòliques, proclama una alegria oficial i un mal gust extraoficial.

Aquest costum, tan arrelat, contribueix segurament a fer que les manifestacions de protesta prodiguin un paisanatge amical i familiar, sempre que faci bon temps, i deixant de banda els grups uniformats. Però la inflació d’aquesta forma d’agrupament ha estat indubtablement una tentació agradable per al gust de l’espectacle, particularment en aquells que no senten el parlamentarisme com un procediment prou ritualístic, prou idoni per dirigir les hosts fidels i practicar la criptografia en confiança.

Així és que, durant els darrers anys, les banderes han omplert les façanes i les samarretes els carrers, els helicòpters han volat a tota hora i al vespre han sonat les casseroles i les sirenes del cotxes policials. Hi ha hagut talls de carrers, himnes patriòtics, pronunciaments oraculars, samarretes de colors, el “sí” pintat a terra per indicar el camí del suposat col.legi electoral, movilitzacions escolars promogudes per directors de centres educatius i vagues obligades per l’Administració catalana, hi ha hagut hàppenings, crema de llibres, ritualismes per significar el llenguatge secret davant una persecució inexistent, però tan proclamada que sembla desitjada. Hi ha hagut agressions i moltes declaracions, un llenguatge de metàfores carrinclones i subterfugis contradictoris, intel.lectuals cervelluts, periodisme fake i també alguns plors. Ara hi ha qui n’està fart i vol marxar; hi ha qui creu que el volen fer fora i defensa els seus drets amb arguments. La resta segueix, si fa no fa, igual que abans.

Darrerament s’ha portat molt el llacet. Hi ha qui es penja un llacet groc a la solapa de l’abric i passeja pel carrer com qui va amb la palma. És una opció individual del tot respectable. El mestre Simon Halsey va dirigir el concert de Sant Esteve lluint, com molts dels cantaires, el llacet groc. D’aquesta manera, el concert es va convertir en una declaració política que va complaure una bona part del públic del Palau de la Música. Halsey mereixerà la Creu de Sant Jordi, probablement. La tercera opció és la que tothom coneix: els llacets pintats a cada pas de vianant, les estàtues amb llacets, les valles plenes de llacets.

A mi m’agraden prou els llacets. Podria arribar a ser obsessiu amb el tema. Em fa pensar en la unió fràgil per giny dels dits, com el llaç de les sabates, que sempre se’m descorda. O el llaç tan ferm del penjat, que és un mal desenllaç. Joos de Quid em parla d’un llaç de goma que venen a les botigues de sex per lligar al farell i convertir-lo en un copró espectacular de venes rabioses. Em diu que no és mala idea invertir en el negoci. De Quid és molt directe, però a vegades em fa una mica de llàstima.

No sé si és poc o molt seriós que els pensionistes de campus que s’autoproclamen propietaris del carrer persisteixin en la incapacitat per discernir el lloc oportú i escaient per a cada cosa. El que no deuen pas voler, imagino, és que una brigada de grafiters vagi a casa de l’avi a pintar l’anus del rei Melcior a totes les pareds. No els agradaria pas. Si menciono el tendre racó, no és per cap fília perversa ni tampoc per folclorisme nadalenc, sinó per recordar la importància vital d’una bona digestió. Aquest és un procés complex, fet amb el compromís de tots els órgans en igualtat de drets, uns amb més participació que d’altres, que en funcionament normal porten a bon camí, amb algun recargolament i sense un excés d’estralls, tot allò que estava sota una opressió excessiva, fins a alliberar-lo. Com que sóc optimista, considero que aquest procés higiènic ja és un bon desenllaç.

Impossibilitat del sirventès

Durant aquesta darrera tardor, que s’ha presentat amb un canvi un pèl abrupte, se m’ha fet un petit borbonisme, allà precisament on no ho esperava. “Increïble, no? -rumio-. A mi, que sóc prou bona persona!”. Per sort, quan algun amic s’interessa pel meu nou estat, li puc respondre que el mal no és sever, ni maligne, ni contagiós. Tres adjectius fan un bon ressort, però el darrer és el més eficaç. 

En un cas de zel amistós insistent, he contestat això:

-Si el teu milenarisme català, tan arrelat i tan manifest, no se m’ha encomanat mai, com vols que se t’encomani a tu la meva falca borbònica? 

El silenci és cert, l’efecte que produeix és infal.lible. Per lluïment, i per evitar tensions irresoltes, que poden ser molt amagades, afegeixo:

-Pensa que el teu mal és d’origen carolí, en essència. El meu, en canvi, és més feble i modern, itinerant, lliurecanvista, com si diguéssim, artificiós, per tant racionalista i triler i, en un bon percentatge, tractable. Suposo.

-Però, has pensat com et presentaràs al teu poble? Què dirà la gent quan et vegi? I els Li? No els sabrà greu? Són prou bona gent, els Li…

-Els Li saben que l’aigua, si es remena molt, s’embruta. I el que no neteja l’aigua, ho fa la sal, i el que no neteja la sal, ho fa el sofre, i allò que no pot netejar el sofre, ho fa l’acer. Per la resta, adopto una actitud romeviana: No hi ha problema; i si n’hi ha, es resoldrà tot sol.

He sentit a dir que alguns catalans eminents, ferits de llur origen got o foceu o altri, s’han significat per adreçar paraules d’ufana i menyspreu a la senyora Inés Arrimadas. Aquestes paraules, un cop llegides, no sembla que puguin rimar un sirventès. La cosa és comprensible, perquè la seva intenció no era demostrar capacitat d’estil, sinó un estil de ser vulgar. La senyora Arrimadas, de qui en sé ben poca cosa, parla seguit i és bilingüe. Va fer un paper lògic i memorable els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament, en coherència amb la normativa i el que es podia esperar d’algú en el seu càrrec. 

En aquest país, on milers de persones manifesten la seva admiració i el seu amor per Messi o Ronaldo, sotmesos a investigació judicial per irregularitats fiscals, per bé que simpàtics a la seva manera, d’origen humil i ara milionaris, icones populars i constantment aclamades; en aquest país, hi ha milers de persones que menyspreen qui vol seguir les normes. Aquest és un país estrany, il.lògic, profundament fals. 

Els catalans escrupolosos amb l’origen d’Arrimadas no s’adonen que això, lluny de ser un inconvenient com ells creuen, els és un avantatge preciós, que, si fossin intel.ligents, sabrien aprofitar. Si fos de Tor o de Torà, posem, em pregunto si Arrimadas tindria la paciència de suportar les humiliacions, la mala educació i el vandalisme que alguns li adrecen, amb la tenacitat invariable que ella demostra, juntament amb una presentació gracioses i de maneres modestes, perfectament correctes. La meva interpretació, feta de suposicions totalment vagues, és que el seu exotisme la salva -i la seva bona educació, és clar. Quan es presenta a la televisió amb grups de música folclòrica i quan parla de “projecte il.lusionador”, això sí, em recorda la facilitat inesperada que manifestà Montilla en reproduir les maneres pujolianes, la fraseologia populista d’una època. Tot això és molt poc interessant.

El solstici i la lluna creixent ens han portat uns dies serens, claríssims, que conviden a fer banys de mar. Les darreres plujes han nodrit el Besòs i el Llobregat, les aigües que abracen la costa flúvio-deltaica, i els nutrients acumulats deixen un color blau grisós, lluent a la superfície. He decidit agafar el lleuger refredat que passo aquests dies en cru. La bonança i la poca humitat conviden, i m’he banyat sine goma i molt plàcidament. Hi ha gavines que descansen sobre l’aigua plana. Alguna medusa, també (pelagia), però no se’ls pot pas retreure ser el que són. Aquí, una vegada més, com a l’éter substancial del poeta, hi ha lloc per a tots.

Robinson

Aquesta consideració de Robinson Crusoe:

“…he observat tot sovint, d’aleshores ençà, com és incongruent i irracional el temperament comú de la humanitat, especialment dels joves, envers la raó que hauria de guiar-los en casos semblants, és a dir: que no s’avergonyeixen de pecar, i tanmateix s’avergonyeixen de penedir-se; no s’avergonyeixen de l’acció per la qual caldria justament considerar-los ximples, però s’avergonyeixen de refer-se’n -única cosa que consentiria de creure’ls gent assenyada.”

Segurament ha estat exposada altres vegades, però s’ha de reconèixer que són paraules ben dites. Dites per algú, afegeixo, que lluita amb ell mateix i que necessita una història per explicar-se, car la rememoració i l’exposició és la seva manera d’atenuar la consciència de la vergonya d’haver estat incapaç d’admetre els fets i de confessar aquesta vergonya als altres, en el moment que pertocava fer-ho.

El pecat que més amunt esmenta Robinson és el de la desobediència al consell patern, que sensatament l’ha orientat a aprofitar el benestar adquirit pel treball de la família i a conservar una vida mitjana i agradable, i així renunciar a l’aventura i al risc que tant l’atreuen. La consideració és una aparent paradoxa que expressa l’escisió moral de qui és conscient d’errar, se sent atret passionalment per l’experiència del desconegut, però conserva lucidesa sobre els propis actes. El jove Robinson ha desobeït la prohibició del pare d’embarcar-se a l’oceà, però el Robinson que parla és un home que ha patit llargament les conseqüències de les pròpies decisions i de l’atzar, en la privació i la incertesa més grans, i ha tingut temps, molt de temps, per rumiar-les i extreure’n una valoració. 

Aquesta lògica moral, o el complex si així es vol veure, que m’empeny a seguir la lectura d’aquesta història (en traducció de Josep Carner), sembla d’escàs prestigi als meus conciutadans, a qui veig poc disposats a comparar l’experiència amb un aforisme o una generalització vàlida, la que agafa carn i ossos en l’experiència desproveïda de passions precisament. El que veig més sovint és una curiosa propensió (celebrada), produïda potser per una enveja fàcil del jove (i fins i tot de l’infant), la innocència -amb les seves passions innocents- del qual resulta idealitzada: la tentació de fer-ne un ideal i identificar-se de manera acrítica, dogmàtica, amb un model que no ha estat posat a prova i a qui es considera per natura al marge de tota responsabilitat. Cosa que podríem considerar una negació de la moralitat, possiblement en nom dels afectes, majorment de l’amor -el gran assedegat. 

Però no he pas de jutjar els meus conciutadans. Com podria fer-ho? La lògica de Robinson s’adreça a la seva consciència, relatant-nos el que ha viscut, una activitat que contribueix a mantenir-lo en la racionalitat -que és un límit i un bé comú. Es tracta d’una aventura individual i així és com ell la considera: com a individu. Els meus conciutadans, en canvi -alguns d’ells-, prefereixen regir-se per la moral de grup. És una lògica que no té res a veure, doncs, amb la de Robinson. Si de l’amor i l’afirmació ètica del grup n’ha de sortir un epos nacional, se sabrà; si ha de produir una carrinclonisme sistemàtic i desmenjat… bé, això és una qüestió a l’abast de tothom. Naturalment, el meu parer com a individu va nuat a una experiència personal limitada, que tanmateix no em veig incapaç de fer-vos entendre, si algú té la paciència d’escoltar-me en els treballs. El Gran Amor és voraç, les multituds avancen, l’ull és frugal. 

Senyors: el mar és seu.

Turba i peixet

Servus: Em pregunto si, en aquest Any de la Pressa, hem après alguna cosa sobre els moviments de masses. Tinc la sensació que segueixo força in albis, en penombra.
Heremos: Un assumpte fort. I delicat.

Servus: Vol dir que les idees ètiques, que han de donar claredat, no són suficients?

Heremos: Les idees ètiques s’han de deduir, si no es volen considerar solament com a abstraccions esquemàtiques. Si ens atenem als fets recents, no es pot dubtar que s’ha manifestat una voluntat de poder de grup. 

Servus: A aquesta manifestació de grup sempre m’hi he oposat, o sempre he procurat mantenir-me’n al marge, en l’estudi i en el lleure. Però he de reconèixer que m’hi enfronto, sense pretendre-ho, amb una certa angoixa. La meva indiferència habitual no em serveix per dissimular una inquietud interior i això no em satisfà. És com si no acabés de trobar el vocabulari adequat.

Heremos: És que hi ha un moviment amb una gran força de cohesió que busca imperar sobre els altres imposant-se en el llenguatge, en l’espai públic i la simbologia més que publicitària, essencialista, naturalment en la informació massmèdia i, cosa important, en la memòria. Tot el que es desviï de la seva asserció -el seu horitzó en el temps- és abandonat per asemàntic. La conducta del grup pot ser intuïtiva -emocional, recriminadora, no sense exaltació-, i a vegades escassament racional, però al mateix temps racionalitza, perquè reconeix les seves coses en l’horitzó que es proposa. Si té una organització, la utilitza, si disposa d’una Administració, se n’apropia per fer-ne un instrument. Apel.la a les lleis per servir-se’n, les canvia per legitimar-se, les aplica o les oblida només si li convé, i així aquestes lleis, que permeten formalitzar les idees ètiques, es converteixen en la lògica que declara la pròpia innocència i acusa l’oponent. Les seves pretensions inconcretes són desassenyades per al sentit comú: són l’insensat. Sovint l’acusa, de manera impotent, de deliri o de follia clínica. Psicològicament es podria dir que es tracta, més aviat, d’un estat d’èmfasi en el grup, en l’esperança compartida, d’autoafirmació euforitzant. Però potser aixó no és res més que un símptoma. Per al Moviment, la qüestió no és primàriament un assumpte jurídic, sinó el moviment en què les coses apareixen i són reconegudes amb sentit. Així doncs, accepta el risc (o potser més aviat l’acccepta i no l’accepta, perquè els fets l’obliguen a fer veure), l’estímul. El repte compartit és celebrat. La inadequació entre el signe i la cosa s’arrela a l’abisme de la imaginació.

Servus: M’ha ben arraconat. El grup, quan és massiu, magnifica la seva importància. La massa no es coneix mai com a individu. El desengany, així, és improbable.

Heremos: No em sigui tremendo, Libery! Ha dinat?

Servus: No tinc gaire gana.

Heremos: Vingui a casa. Faré un arrebossadet de peix. 

Servus: I ara em dirà que cal cuinar-lo amb desprendiment i gest delicat per no desfer la textura, amb atenció al foc.

Heremos: M’hi jugo el prestigi personal! Convidarem a la Vangual i algú més. Vingui! Després fumarem.

Servus: M’ha ben arraconat.

Contradiccions

No sé si és possible morir de silenci. Aquesta setmana han aparegut les primeres estelades al pati. I també, naturalment, algunes banderes espanyoles. Algunes alumnes deien: “Si elles porten estelades, per què no podem portar nosaltres la bandera d’Espanya?” Aquestes capes ultraistes que veiem arreu són una vestimenta entristidora. Afortunadament, algunes profesores amb seny han demanat a les nenes que les deixin a casa, i em penso que així ho han fet.

La vaga del dimarts -si és que era una vaga- i que no vaig secundar, ha produït l’efecte inaudit que els professors parlin del tema que a tots preocupa poc o molt. Fins ara hi avia un silenci caute més que respectuós, tinc la impressió. Ara un col.lega em diu que acaba de llegir una notícia que l’indigna. Està sorprès i considera que a Espanya hi governa Franco i, gairebé fora de sí, afirma que la Unió Europea expulsarà Espanya per la seva inexistent democràcia. Un altre col.lega, pacifista i amant de la natura, lamenta que la policia hagi actuat amb una violència inacceptable. Li dóno a entendre que no m’ho ha semblat així, i li puntualitzo que hi ha hagut exageracions. A ell, però, aquestes exageracions (dos dits, tres dits, quatre dits) no li importen. Tant és. La qüestió és que “tenim dret”. Em posa l’exemple de Rosa Parks. Ja veig que estem en els clixés de la propaganda habitual. Però estic una mica sorprès, suposo que és que no hi estic habituat.

La cosa, però, em fa reflexionar. ¿Com és possible que aquestes bones persones, cultes -són llicenciats- i a qui, per professió, els pertoca una relativa responsabilitat pública, parlin amb aquest hiperbolisme sobre qüestions bàsiques d’interès general? M’adono que no tenen entesos conceptes bàsics de Dret, ni del que és un Estat de Dret. I si els tenen entesos, prescindeixen d’aquesta comprensió. Per a ells, puc suposar, la cosa, la questio, no és fonamentalment un assumpte jurídic. Al mateix temps, però, parlen de tenir dret, cosa que em sembla contradictòria.

Ara que hi penso, quan vaig preparar l’oposició per accedir a la Fàbrica, vaig haver d’estudiar la LOGSE i demostrar que me la savia. Em pregunto si no seria més útil que els funcionaris estiguessin obligats a aprendre els fonaments rudimentaris del Dret que regeix les nostres institucions. Passa que s’exigeix als professors -en particular a aquells que són interins i no han opositat- una subtil i tàcita lleialtat al director del centre educatiu, que és qui decideix algunes de les coses que a ells els pot afectar en el treball quotidià. Així ho ha decidit el Govern d’Espanya. En la nostra Administració, però, un càrrec pot tenir un matís polític comprovat, si no m’equivoco. Però, de fet, no en sé res. Em limito a observar o, més aviat, a distreure’m.

El professor que va parlar amb intel.ligència dilluns a les vuit del matí tenia previst fer un viatge per motius familiars i va demanar un permís amb suficient antel.lació. Aquest permís li va ser concedit en el moment de demanar-lo. Dimecres, a primera hora, li va ser sobtadament denegat. M’ho va explicar amb una certa tristesa, dient-me que ho considerava una represàlia. No entraré en els detalls. A mi també m’ha semblat una represàlia per haver-se pronunciat partidari de la llei vigent. Així anem.

Ara al departament on treballo hi ha cuques. No n’hi havia vist mai cap abans. Una cuca grossa, ben alimentada, a la paret, lluent. Va venir una professora de Diversitat i, argumentant en contra dels meus dubtes humanistes i compassius, la va esclafar, provocant el crec habitual que fan aquests petits blindats, segurament sabeu a què em refereixo. M’han comunicat que algunes nenes tenen polls. Una mare ha denunciat que havien vist un poll en un dels auriculars de l’aula d’informàtica. El tècnic de manteniment l’ha inspecccionat. No sembla que tinguem plaga.

La comunitat educativa enraona

Aquest matí a les vuit, els alumnes estaven aplegats al pati i davant les portes d’entrada a l’edifici. El passadís estava silenciós. Quan he entrat a la sala de professors hi he vists algunes cares llargues. El silenci era inusual, cerimoniós i amatent. Quan s’hi han assegut tots els qui havien de fer classe a aquella hora, el senyor director s’ha adreçat a nosaltres i ha dit:

“A veure. Aquesta reunió és per parlar dels actes greus de violència que van ocórrer ahir. Com tots sabeu, la violència ha estat inacceptable. Se’ns ha demanat que fem una reflexió al respecte i creiem que l’hem de fer. O sigui. En tant que nosaltres defensem uns valors, cosa que fem habitualment, ja sigui a les tutories, les classes de valors ètics, etcètera, pensem que hem de reunir els alumnes per informar-los del que va passar. Els reunirem en una sala i els farem mirar les notícies de TV3 per què estiguin informats. De manera que, degut a la gravetat dels fets, se uns encomana la tasca ètica de comunicadors. Llavors, a les dotze, vint minuts abans del descans, baixarem al pati i farem un acte per manifestar el nostre rebuig de la violència policial. A continuació es farà l’esbarjo.”

“Perdona que faci aquesta interrupció, ha dit un professor, però em penso que és important tenir en compte el següent. Jo tampoc sóc partidari de la violència, és clar que no! Però la policia que va intervenir en els fets d’ahir obeia ordres judicials. Hi va haver un avís i tothom ho savia. Fins i tot hi va haver pares que portaven els seus fills. Com és possible? No es pot manipular els nens d’aquesta manera! La situació és molt excepcional i la causa s’ha d’atribuir a la conducta del govern de la Generalitat en la seva obstinació per tirar endavant un acte il.legal. Són ells qui han incitat la població.”

“A veure. Sense entrar en polèmiques que no pertoquen en aquest moment. També en el règim de Franco hi havia un estat de dret, però hi ha coses que es poden canviar.”

Algú ha puntualitzat: “La nostra feina no és comunicar. No som propagandistes. La nostra feina és ensenyar.”

Una professora sensata, nova d’aquest curs i no part de l’equip directiu, ha intervingut d’aquesta manera: “Els alumnes estan esperant per entrar a classe. No els podem retenir més estona. Proposo que es respecti la llibertat de càtedra i que cada professor faci el que consideri convenient.”

I així s’ha fet.