Grafisme de l'10, grafisme de LO

Vangual: L’avi Sissí ha dit que l’1O és l’oportunitat, per a tots els catalans, d’anar més lluny. L’avi es nega a viure en un país on no es pugui somniar.

Servus: Venturós Sissí!

Bonell: L’1O és buit de contingut. Punt.

Servus: Li escau l’entomologia gràfica. Em sugereix l’evocació del JO, l’egotisme del jo-llapis, el jo-mozzarela-de-búfala.

De Quid: El grafisme el veig com a un 1 a 0 futbolístic. També queda escenificat en la celebració del gol, quan aquesta canalla es posen el dita a la boca.

Alberg: No cal dir que també pot ser un 10. Tipus Rahola.

De Quid: Ah. No fa gràcia. Ensopit.

Alkwarén*: No hi ha ningú seriós aquí? L’1-O conté una ondulació d’encís agradable. Un 4-F seria, per comparació, angulós i rectilini, com un penjat davant la forca. Un 1-O fa rotllana!

Vangual: Com l’ensaimada.

Alkwarén: Com la sardana!

Vangual: Sí. I com el llaç que penja de la forca…

Servus: Diria que l’ondulació li va bé a Barcelona, ciutat de mil rondalles serpentines, i fins i tot florentines, goso dir.

Alkwarén: No com Madrit. Un angle diferent, ja m’entenen…

Bonell: No com astut, barrut, tossut. No com toxto, pec, colltort, nyeu-nyeu, boca-sec. Ni com nyigui-nyogui. Ni com garrepa, ni com fatxenda. Ni com fòtil ni barrut. D’oclusions i frecs no en falten, si m’escolta. 

Alkwarén: Aquest senyor és un diccionari!

Bonell: Amic periodista: és gratuït.

Vangual: No he seguit el que en pensa la femítica Colau.

[Exclamacions d’un gregarisme evident, del tipus “no hi era”, “no capto”, “allò”, “allà”, “tu ens saps res?”]

Servus: Recordo que la postura de l’amic Bonell sobre l’alcalde era d’equidistància. Em pregunto si ha canviat.

Bonell: Equidistància no, desapassionament sí. El que he volgut indicar és que hi ha, en el sector empresarial, un grup important que no s’ha desesmat fàcilment. Han vist que podien manipular l’alcalde amb facilitat, en benefici del propi interès, i orientar-la vers una política realista, a canvi de tolerar-li alguna extravagància. Els ha semblat un cas possible de copiadora i han cregut que, com Felipe González, podia ser un polític petit de talla gran, fins i tot, per als entusiastes, un mestre, com da dir d’ell Jacques Delors.

Vangual: Mestre?! Mestra de què? Això és estirar més el braç que la màniga. Demagògia de colló important. S’ha excedit, Bonell. Deixi-ho córrer…

Bonell: Afalagar és una manera de persuadir. En realitat, aquest exemple el que vol dir és que l’alcalde pot aprendre i, sobretot, seria pràctic que aprengués. Per altra banda, la propaganda, ja sap com funciona i no li he pas d’explicar. Podria convertir-se en una representant, amb acceptació popular, de l’economia sostenible, que coïncideix fàcilment amb els interessos d’alguns inversors amb potencial econòmic. Falta, això sí, que es vesteixi bé.

Servus: I que renunciï a recolzar el separatisme i defensi l’estat de dret.

Bonell: En fi, seria agradable.

Alberg: Algú es deu haver preguntat què ens costarà, o què ens ha costat, monetàriament, aquest diàbolo?

Servus: A Rajoy? Zero.

Alkwarén: Ho veu? Un a zero. L’òptica del grafisme mostra  diferències de forma i de contingut, essencials, entre 0 i O, irrenunciables per la cosa en si mateixa. 0 és el no res. O és la llibertat. Nosaltres estem a favor de la llibertat.

De Quid: Sí sí: Superfort. Sense exclamació.

Efectivament, sense exclamació.

Servus: I flatus ventris, ídem.

De Quid: Doncs res a dir. Jo trenco files. Em disperso.

Vangual: Joos, fes manyagues al Chuchu…

De Quid: El tinc collatat a l’entrada. Sempre un lloc on es pot allargar una conversa. Però ell només mou la cua. Ho fa de meravella. El portaré al “Club dels fills”, a veure si és veritat que tenen gibrelleta. Adéu Karles.

Karles Alkwarén: A reveure, sempre a reveure!

Amb exclamació, lamentablement.

*w segons la Norma

Censar, sincer...

Karles Alkuarén: Espero que seran justos amb mi i em permetran intervenir en la tertúlia sense desautoritzar-me com a infiltrat de “El Club dels fills”, el bar del costat.

Servus: No voldríem pas ser injustos amb un homenatge inconscient a Fritz Lang: “El Club dels Fills”!

Karles Alkuarén: Un local magnífic, una parroquia excel.lent. És veritat que darrerament m’hi avorreixo una mica. Les mateixes cares, les mateixes obsessions, ja sap què vull dir. Per això, des de fa dies fitxo a l’Acadèmia Cumplimenta, no per infidelitat, que consti, sinó per l’aventura.

Vangual: El bell viatge.

Karles: Senyora, vostè m’ha entès. Però, miri, he observat una cosa. Amb confiança. Aquí vostès rarament parlen de política.

Servus: No és així exactament. Aquí es pot parlar, i es parla, de tot.

Cirus Alberg: L’essencial és afalagar l’interlocutor. L’excentricitat és central.

Servus: Això és bàsic. I és clar que opinem sobre política, i fins i tot de fubol, temes apassionants!

Vangual: O molt avorrits. Segons com es miri.

Alberg: Au vinga, senyor Alkuarén: xiuli!

Karles: Què en pensen de Puigdemont?

Èric Heremos: Amb el seu permís. Puigdemont planteja el tema de la sinceritat, a diferents nivells.

Karles: Sinceritat? Vostè s’explica.

Heremos: No diré que parli des d’una tarima històrica, perquè no vull afegir més teatralitat de natura, diguem, barroca. Però en la seva actitud en general, en les manifestacions públiques, em pregunto per la sinceritat de l’individu -de l’individu reflexiu, responsable.

Karles: Un polític ha de ser una guilla: preparat a mil ginys, ràpid, assajador i fonedís.

Heremos: Ha de tenir un grau acceptable, operatiu, d’hipocresia. Ha de ser calculador i sortir indemne de diverses dificultats. Ha de tenir una presentació i ser capaç de convèncer que no dissimula. Però això no vol dir que hagi de ser incapaç de sincerar-se. Quan aquesta capacitat no existeix, o no es manifesta amb claredat, fins i tot entre els que comparteixen interessos pot sorgir la inseguretat, la desconfiança i el recel.

Karles: Vostè s’explica. En 40 fonemes, sisplau.

Heremos: En part hi ha una qüestió de to. D’insistència en el missatge agosarat, inflexible, arriscat. Bé. Un to, elevat, diguem. És amenaçador i ridícul al mateix temps, fidel al tornasol. El que jo em pregunto, partint d’una consideració general de les coses del públic: Quan amenaça, creu que pot acomplir allò que amenaça? Amenaça perquè té poder o per impotència? Se sent amenaçat o fa veure que se sent amenaçat? Quin paper hi juga l’autosugestió? Es tracta d’un emblema de grup? Però, a més del to elevat, hi ha també el to baix. Passa que no pocs el consideren, més que agosarat, ridícul, perquè entre l’idealisme i l’explicació racional, fonamentada, hi ha unes quantes garrofes de diferència. És la defensa d’una causa justa el que el fa ridícul? O és el fingiment de la causa justa allò que el fa ridícul? Però resulta que, de causa justa, no n’hi ha. El que hi ha són projectes polítics i una crítica necessària.

Vangual: Quaranta fonemes, ni un més. Els he comptat.

Heremos: Potser accepta que el ridícul és part de la presentació, i realment un mitjà per aconseguir un objectiu?

Alberg: El graciós creix. Creix i es multiplica.

Heremos: El graciós com un aspecte terrible del poder. Podria ser.

Servus: Em penso que està dividit entre dues veritats.

Vangual: O entre dues mentides.

Heremos: Em pregunto si ell està convençut de dominar les dues veritats, de ser-ne el mestre.

Vangual: Jo tinc la impressió que és ell qui està dominat. I bastant. Per les dues.

Karles: Això és mentida!

Servus: No, home. Podria ser una inexactitud, però no cal dir mentida.

Karles: Això és el que en pensen, vostès, de Puigdemont, una inexactitud?! Quina tribu!

Servus: Si fa no fa, si fa no fa. Sobretot, no s’ho prengui pas a la valenta.

Alberg: Voldria recordar le diferència entre el temerari i el valent, si això aporta alguna exactitud. De la mateixa manera, el coratge no és pas el mateix que la pertinàcia, la porfídia, la tossuderia, la caparrudesa, l’obcecació, la contumàcia -cosa que qualsevol ceballot pot esbrinar en un diccionari d’ús corrent.

Karles: Jo vull recordar que el senyor Pugidemont és un amant de l’art i la cultura.

Ory-und-Klaas: Jo el veig com un Untergeher. Em fa pensar en la pel.lícula, que tots heu vist, El hundimiento, on els nens acaben empunyant les armes, però tota observació sobre les forces reals és perseguida i castigada per derrotismus. Ah, i també recordo ara Senderos de gloria, quan un suboficial exigeix que l’ordre de bombardejar els propis homes li sigui posada per escrit… De totes maneres, un polític autoritari suprimeix aviat els seus dissidents.

Alberg: El vostre amant de les arts i la cultura ha promocionat un servei d’intel.ligència (ho ha intentat) i de propaganda, comprant el favors de la premsa amb subvencions històriques, de les quals en són beneficiaris periodistes com la seva pròpia senyora.

Heremos: Jo em pregunto si aquest que ha estat qualificat de “visionari” per haver dit “després de Convergència, independència” (per adversativa a ERC), “visionari” terriblement còmode amb Avancem i capaç de cobrir de flors una ciutat sencera, em pregunto, encara, si és sincer.

HV

Claustre de fi de curs. Per aquestes dates, una reunió d’aquesta mena sol transcórrer com un episodi de desguàs. Les aigües del trimestre s’escapen per on poden, que per llei física és el lloc més baix. S’imparteixen informacions sobre grups, departaments, tasques, càrrecs i qualsevol novetat. Tot això passa sense pena ni glòria. Avui la peça important ha estat la ratificació ja anunciada del director i el seu equip. Naturalment ja no es vota, com s’havia fet anys anteriors. Actualment el càrrec de director és una mena d’ofici de carrera, sense ser-ho explícitament i sense oposició, és clar.

L’edifici on treballo té l’avantatge d’estar envoltat d’alguns arbres. Amb les finestres obertes, es podia respirar alguna cosa de l’aire fresc després de la pluja. Aquestes reunions sovint em fan pensar en una magnífica digressió de Saul Bellow (a Humbold’s gift, si no recordo malament) sobre l’avorriment. Comença parlant de la curiosa importància que té aquest tema en la literatura francesa (que és com dir en la Literatura, és clar) i acaba referint-se a les llarguíssimes reunions del politburó soviètic i la funció de control i domini letal que hi tenia l’avorriment. Supressió de la racionalitat i invenció d’una gramàtica de control de la dissidència, un continuum que no deixa lloc ni temps sense omplenar-lo amb el seu no-res solemne i minuciós. 

El senyor director ens ha exposat les línies del seu programa. La introducció de l’anglès en diferents assignatures hi té un paper principal. Alguns professors amb plaça singular, creada en cada cas pel director, han seguit cursos de formació que els habiliten per preparar unitats didàctiques, lliurar material en anglès, etc.

-Collonades -diu en veu baixa un col.lega assegut al costat, a l’última renglera-. A altres llocs ja fa temps que ho fan i els pares comencen a queixar-se perquè els seus fill saben tant anglès com abans, però en canvi tenen menys coneixements de la matèria que s’imparteix en anglès.

Una professora interina expressa, però, interès en participar en aquest programa i pregunta sobre el procediment a seguir. El director ha contestat que podia fer-ho per pròpia iniciativa, i que constaria “a nivell intern”. Pot fer classes en català, o (hesitació) “en una altra llengua” i utilitzar l’anglès per etc.

-“Una altra llengua” vol dir el castellà -li dic al company, en veu baixa-. Es veu que ara ja no es diu “llengua castellana”, sino “altres llengües”.

És el tabú vehicular. Ridícul? Sí, però no només. És l’aplicació d’un programa ideològic que predica categories de prestigi. És un nominalisme de sistema operatiu de préstec. És la contrasenya del wi-fi en pit de pollastre de granja. Molt codi secret, cap Mrs. Robinson.

Ahir, per celebrar la meva imminent condició d’homo vacationalis, em vaig regalar una estona de cinema (The great escape de John Sturges: la fugida d’un camp de presoners com a tàctica de resistència; música d’Elmert Bernstein) i una pipa nova. Vaig estar una estona entretingut conversant amb la senyora botiguera sobre brucs vells i nous, artesans i escalaborns, i d’aquí vam passar a altres temes. Em va parlar dels seus fills bessons, alumnes d’una escola que aplica el mètode Montessori. A un dels bessons el mètode li va bé, a l’altre no tant. Aquest nen tenia un professor que, per explicar el big-bang als seus alumnes, es ficava dins d’una bossa de plàstic i anava sortint de la bossa mentre descrivia el fenomen magne, originador de l’actual univers. Aquesta escenificació confonia el nen, que no acabava de lligar la relació entre el mestre, la bossa, les estrelles i les explosions. En el seguiment de l’alumne, els mestres van començar a preguntar-se si el nen no patia TDA (transtorn per dèficit d’atenció, en siglaparla mèdica). La mare no ho veia clar. Pel motiu que fos, el nen va tenir un altre professor que explicava el big-bang amb un procediment més habitual. “Es va acabar el TDA”. I jo que me n’alegro.

Decret de 2015. Lectura i exposició.

Havent llegit la Logse, i havent-la estudiat en el seu moment, i havent-me esforçat en aplicar-la, vaig creure innecessari prestar gaire atenció a les reformes i lleis d’Educació que van venir a continuació, perquè em semblaven derivades dels mateixos principis, de finalitat doctrinària a través de la psicologia especulativa i de tipus social i utòpic, però ben poc útils per ensenyar. El fet que aquestes lleis i reformes estiguessin lligades a la combinàtoria del poder polític del moment sempre m’ha semblat un exemple de diletantisme polític, d’una considerable frivolitat. A més, el llenguatge pseudotècnic orientat a fonamentar una tècnica inexistent -la pedagogia, la psicopedagogia- és capaç d’anul.lar el saber i s’orienta a perpetuar un organigrama burocràtic, de manera que vaig decidir no dedicar-hi gaire temps.

Confesso que he anat errat. Un docent pot no seguir els principis ideològics de la llei educativa del moment i segurament no passarà res, sempre i quan no es noti i faci bona cara. En el meu cas s’ha notat, potser perquè no he volgut fer veure el que no faig. He demanat que els alumnes tinguin hàbits d’estudi, demostrin un nivell de comprensió lectora i escriptura suficients, i a més he gosat ensenyar els principis de l’art de la música i avaluar a partir del que he ensenyat. Els resultats acadèmics dels meus alumnes estan “molt per sota” de la mitjana de Catalunya, en el percentatge d’aprovats. Aquest fet, naturalment, m’obliga a una reflexió. He presenciat una escenificació (descrita aquí) en la qual s’ha intentat desautoritzar la meva feina, i en dues ocasions el Decret de 2015 m’ha estat recordat. 

He llegit el Decret. M’ha semblat un fill de la filosofia de la Logse, però un fill de papà. És un fill que sap que el seu pare ha fet la feina, ha erigit el negoci, i ell no haurà d’esforçar-se gaire, però en canvi pot demanar als altres que ho facin. D’això en diu competències bàsiques. Es tracta d’un “currículum competencial per a la millora de la qualitat de l’aprenentatge”. “Aquest plantejament competencial”, afirma el Decret, “no tan sols facilita el grau d’assoliment de les competències, sinó que també promou la notabilitat i l’excel.lència”. No dic que no sigui genial, però el que pretén no és que l’alumne aprengui música, sino que es desenvolupi personalment -tots i cadascun dels alumnes. Aquest enfocament subjectiu és polèmic i destructiu. Destrueix la transmissió del coneixement. I per tant destrueix la possibilitat que l’alumne es desenvolupi a través del coneixement. Aquesta destrucció permetrà, o ha permès, privilegiar una èlit pedago-nacionalista, a través d’una estructura de clientelisme ideològic, i afavorir una activitat comercial associada l’escola, amb el pretex de fer innovació pedagògica, suport extern o formació. El missatge pedagògic del Decret utilitza uns termes tan indefinits i poc fonamentats, que produeix un intercanvi buit de pensament, revestit d’una terminologia burocràtica infecciosa -promoguda per l’Administració.

Caràcter competencial

 En les Disposicions de caràcter general del Capítol 1 es declara, a l’Article 1, que:

L’ordenació del currículum de l’educació secundària obligatòria s’estableix d’acord amb un model d’ensenyament i aprenentatge de caràcter competencial i en el marc d’un sistema que preveu l’orientació educativa i l’atenció a tot l’alumnat com la principal eina per afavorir la continuïtat formativa en els ensenyaments postobligatoris. 

En el cas dels estudis de música, aquest «sistema que preveu» és un sistema incomplet. No és una novetat. Permet que un alumne que cursa estudis de música (normalment en una escola municipal de música) convalidi l’assignatura a secundària, que és com dir que la formació musical queda principalment fora de l’Institut. La «continuïtat formativa en els ensenyaments postobligatoris» a partir dels 16 anys difícilment té sentit si els coneixements bàsics no estan consolidats. La conseqüència òbvia és que un alumne que hagi estudiat música a secundària podrà aspirar a especialitzar-se en coneixements teòrics i en especialitats com sonologia, acústica i altres, però l’ESO no li oferirà mai els coneixements en la pràctica d’un instrument necessaris per accedir a estudis postobligatoris. El sistema públic ha parlat molt de flexibilitat i adaptació i encara ara parla d’orientació i atenció a tot l’alumnat, com un principi del sistema. El sistema, però, no preveu la possibilitat de formar un músic. El currículum ordena amb poca coherència en alguns punts, de manera incompleta i amb una indefinició que permet desvirtuar fàcilment què és ensenyar i aprendre música.

L’Article 2, referent a la Finalitat, diu que la «finalitat de l’educació secundària obligatòria és l’assoliment de les competències clau que permeti a tots els alumnes»: 

a) Assegurar un desenvolupament personal i social sòlid amb relació a l’autonomia personal, la interdependència amb altres persones i la gestió de l’afectivitat.

És evident que la primera finalitat no és adquirir coneixement, sinó el “desenvolupament personal”, una gestió de caràcter psicopedagògic. Aquest criteri determina les prioritats, per exemple en l’avaluació, i per tant en el grau d’assoliment. També estableix prioritats en la política de centre.

El paràgraf b) es refereix a desenvolupar les competències culturals, entre altres, referents a:

- La sensibilitat artística i la creativitat. 

Una generalització és diferent d’una indefinició. Quan l’Article 2 afirma com a finalitat que tots els alumnes adquireixin “sensibilitat artística” es queda en la indefinició. L’art és alguna cosa no només per les seves premisses, sinó sobretot pels resultats. Què és la “sensibilitat artística”? Només sabem que és una cosa que hauran d’adquirir tots els alumnes. Però dir això és com no dir res. Deixant de banda les bones intencions de tots els creatius en aquest domini, el problema de la “creativitat” és que ningú sap què és perquè ningú la defineix satisfactòriament. Si examino l’ús del terme, observo la promoció que en fan algunes professions de tipus comercial o publicitari, sector serveis. Es tractaria d’un originalitat superficial, ornamentativa, adreçada a cridar l’atenció del comprador, a afalagar el seu ego de consumidor.

La Finalitat 2 disposa que “l’educació secundària obligatòria ha de garantir la igualtat real d’oportunitats per desenvolupar les capacitats individuals (…). Per aconseguir-ho, cal una educació de qualitat adaptada a les necessitats”. El currículum presta poca atenció a què vol que sàpiguen els alumnes (què vol un professor que sàpiguen els seus alumnes, és una pregunta que un s’ha de fer). El que li interessa són les capacitats i les necessitats dels alumnes. Aquestes capacitats i necessitats no estan definides, i és lògic, perquè la capacitat d’un alumne (o de cent cinquanta alumnes) es coneix per informes previs i sobretot in situ, però a més es poden baremar amb criteris molt diferents. Pel que fa a les necessitats, qui les coneix? I: què és una necessitat? Aquesta filosofia psicopedagògica adreçada a l’alumne no defineix els seus conceptes bàsics. Un professional pot definir què vol ensenyar -l’experiència li ensenyarà què pot ensenyar i què és assolit o no. Però, necessitats? La filosofia psicopedagògica s’inhibeix i passa la responsabilitat al professor: ell ha de fer que l’alumne desenvolupi les seves capacitats (quines?), ell ha de satisfer les necessitats de l’alumne (però, què és una necessitat?). Així de simple és l’anàlisi. L’alumne que no vol aprendre, simplement no existeix. La violència no existeix.

L’Article 3, dedicat als Objectius de l’educació secundària obligatòria, demana «contribuir al desenvolupament de les habilitats i les competències que permetin als alumnes»: 

g) Identificar com a pròpies les característiques històriques, culturals, geogràfiques i socials de la societat catalana, i progressar en el sentiment de pertinença al país. 

És un ítem irrenunciable de la ideologia nacionalista habitual. Conèixer Garreta, Ricard Viñes, Ferran Sor, Mompou, em sembla desitjable, naturalment. «Progressar en el sentiment de pertinença al país» em sembla una pretensió fora de lloc. I no perquè desaprovi que algú sigui nacionalista, sinó perquè considero que la música s’ha d’impartir i s’ha d’estudiar com a art, atenent als principis artístics que li són propis. Però estem llegint un Decret elaborat des d’una perspectiva ideològica evident, que no s’absté d’utilitzar l’escola com a eina de propaganda.

Àmbit artístic

El currículum específic de l’aprenentetge de la música s’exposa a l’Annex 7. El terme “Àmbit artístic” aplega “música, educació visual i plàstica i arts escèniques i dansa”.

El paràgraf dedicat a les Competències bàsiques de l’àmbit artístic insisteix sobre aquest aspecte paramusical en l’ensenyament de la música:

La implicació educativa d’aquesta competència ha de permetre l’aprenentatge de les arts no únicament com a objectes de coneixement tècnic, cultural, estètic o històric, sinó que han de ser concebudes com una praxi, com un procés holístic d’experiències d’aprenentatge vivencials i gratificants que des de l’aula puguin vincular-se cap al usos socials.

La praxi més habitual en música és la pràctica d’un instrument, però aquí «praxi» sembla que es refereix a un concepte més ampli. Aquest concepte es descriu com a «procés holístic d’experiències d’aprenentatge vivencials i gratificants». No entenc què és una «experiència d’aprenentatge». Si el que vol dir és «aprendre», seria més clar que ho digués així, però aquí el Decret ens parla d’experiències «vivencials i gratificants», en la línia de la child centered education i l’hedonisme educatiu. Una vegada vaig tenir una alumna que, quan tenia picor al braç es gratava. Gratar el braç seria gratificant? No se sap. El sintagma sembla apropiat per a la promoció d’un spa o d’un gimnàs, on els monitors criden pel micròfon per engrescar els mandrosos i fer que no decaigui el ritme de l’spinning. Però no entenc què vol aportar aquesta observació en l’ordenació d’un currículum educatiu. El terme estrella, però, és «holístic». Aquest terme tan bonic és Uu concepte d’ambició filosòfica adreçat a la relació amb el món -i que topa naturalment amb totes les dificultats d’aquest tipus de filosofies, donat que han de fonamentar primer què és el món i que és la relació i què som nosaltres. Tot això és una tasca hercúlea que, simplement, no deixa temps per a la música. Suposant, és clar, que aquesta filosofia no sigui un pur esforç aproximatiu. Però si algú es pregunta si aquesta «holística» ha de ser remunerada, la resposta és: “no en tingui cap dubte” (com veurem més endavant).

Arribem als (atenció a la numerologia) «dotze continguts clau» (CC) que es distribueixen en «funció de la seva relació amb cada competència».

Competència 1. Utilitzar estratègicament els elements dels llenguatges visual, musical i corporal per analitzar les produccions artístiques.

«Visual, musical, corporal», respectivament per a les arts plàstiques o visuals, música i dansa. El terme «estratègia», tan utilitzat pels documents posteriors a la Logse, és d’origen militar. Aquesta semàntica es queda bé amb les aspiracions partisanes d’una pedagogia amb pretensions socials. «Produccions artístiques» vol dir obres d’art. El terme «producció» és interessant perquè deixa entreveure que aquest currículum entén l’obra d’art com a «producció», no com a elaboració artística. El que es busca és el producte que té una organització i una finalitat comercials. No és que aquest enfocament no tingui sentit. La gestió cultural (i política!), la capacitat d’entendre el negoci de l’espectacle, la programació de concerts, la distribució d’enregistraments, la promoció, el funcionament d’una corporació professional. Tot això té el seu interès real, produeix una activitat professional febril, en el sector serveis. Però queda pendent la pregunta: quina música farem? No és això el que hauria de preocupar l’escola? Ens haurem d’acontentar amb un mix, un so embrutidor, una sintaxi paratàctica? 

El CC4 disposa ensenyar «Grafies, convencionals i alternatives». No especifica quines són les grafies alternatives.

La Competència 2 proposa “Mostrar hàbits de percepció reflexiva i oberta de la realitat sonora i visual de l’entorn natural i cultural”. La “percepció” o escolta atenta, reflexiva, és naturalment un objectiu del treball a l’aula, és una de les bases principals de tot estudi musical i de la mateixa pràctica de la música. Assolir-lo en alumnes de 12 a 16 anys no és tan fàcil com sembla, i s’ha d’afegir que tot allò que contribueixi a la dispersió i la desatenció hi va en contra de manera molt poderosa en l’actualitat. El terme “oberta” no l’entenc -potser vol dir “sense prejudicis”? La “realitat sonora” és un sintagma representatiu de l’estil redundant i pretenciós que agrada als dissenyadors de grans projectes. Si hi ha so, és real; per altra banda, com saben els físics, la realitat tota és sonora. Així doncs, la “realitat sonora” vol dir el so. Allà on diu “natural” sembla que el terme s’ha d’entendre com a contrari a “cultural” o “artificial”. O sigui que s’espera que el nen escolti els ocells, la remor del vent i les tempestes marines, el bramul dels bous i els brams de l’ase? No està especificat.

Cada competència està desglossada en una “Gradació de nivells d’assoliment”. La Competència 2 els exposa d’aquesta manera:

Nivell 1

2.1. Mostrar l’hàbit de percebre de forma reflexiva el que és més evident del seu entorn visual i sonor proper.

Nivell 2

2.2. Mostrar l’hàbit i l’interès de percebre de forma reflexiva i oberta el que és evident, subtil i complex de l’entorn proper i llunyà.

Nivell 3

2.3. Mostrar l’hàbit i l’interès de percebre de forma oberta els entorns més complexos i ser capaç de cercar i crear nous coneixements en assumir i integrar els elements percebuts.

Si comparem els nivells entre si, veiem que es diferencien pel nombre de paraules que contenen. Així, passem de “l’hàbit” a “l’hàbit i l’interès”; de “forma reflexiva” a “forma reflexiva i oberta”; de “el que és més evident”, a “el que és més evident, subtil i complex”; “de proper”, passem a “proper i llunyà”, encara que no s’informa de la frontera entre el proper i el llunyà, ni què defineix una cosa o altra (l’entorn físic? el grau de coneixement?, l’entorn social? virtual?). El Nivell 3 és interessant perquè exigeix a l’alumne “ser capaç de cercar i crear nous coneixements”. Què vol dir “crear nous coneixements?” No es deu pas referir a coneixements que no existien abans que l’alumne els “creés”; o potser sí? Entenc que s’ha d’esperar que l’alumne raoni -utilitzant els conceptes explicats, i aplicant el vocabulari específic- amb l’ajuda del professor; que sigui capaç de buscar informació (per començar, en el llibre de text, si és un bon llibre de text). Però, que “creï coneixements”? Suposant que això que no entenc sigui possible en una classe de vint o trenta alumnes de l’ESO (possible en un 90 %, 30%?), com s’aconsegueix? Resposta: s’aconsegueix “en assumir i integrar els elements percebuts”.  Per no explicar un principi, no hi ha res millor que la vaguetat. Ja entenc que “integrar” és una paraula inclosa en els principis fonamentals (l’avaluació ha de ser integradora). Però perquè una paraula tingui sentit, no n’hi ha prou amb repetir-la moltes vegades -també ha de tenir contingut. Per començar, els alumnes que optin per una professionalització musical no estan integrats, sinó segregats.

En el paràgraf referent als Continguts Clau de la Competència 2 llegim:

CC14 (sic) Ecologia visual i sonora.

L’ecologia és un tema d’una gran complexitat, però no se m’escapa que ha estat un moviment capaç de crear una economia i una representació política. És un terme cotitzat en el mercat del relatiu esoterisme pedagògico-administratiu. No hi tinc res a dir. Si algú té curiositat per saber si un institut és un exemple d’ecologia sonora, el convidaré amb molt de gust a fer l’experiència.

Competència i projecte

L’apartat “Dimensió expressió, interpretació i creació” sembla adreçat a promoure els projectes disciplinaris i transdisciplinaris. Diu així:

Les competències recollides en aquesta dimensió impliquen les capacitats d’anàlisi, interpretació, representació, creació, composició i experimentació amb relació a les produccions artístiques, així com els hàbits de treball necessaris per desenvolupar projectes disciplinaris o transdisciplinaris.

És molt ambiciós. Qui respon del treball a l’aula és el professor -i l’alumne, és clar-, no el senyor de despatx. El fet, però, és que les condicions per “desenvolupar projectes” rarament es donen. El Decret exigeix a l’escola que dugui a terme resultats per als quals no ha fornit els mitjans. És possible que l’escola pugui contribuir-hi raonablament. Fent desdoblaments, facilitant horaris, amb una gestió de personal pertinent. Això és rar, perquè cal un esforç que no acostuma a ser prioritari, sobretot si no es veuen resultats inmediats i, si pot ser, “espectaculars”. El currículum no ho contempla, o potser sóc jo que no ho sé contemplar. Però, en fi, novament trobem “produccions artístiques”, un sintagma clarament orientat a l’aspecte comercial de la música considerada com a espectacle -i si és trans, millor.

La Competència 3 parla d’“interpretar música de forma individual i col·lectiva utilitzant la veu, els instruments, el cos i les eines tecnològiques”. 

La interpretació musical a l’aula en format de grup classe ha de ser un dels àmbits disciplinaris més reeixits de l’educació musical obligatòria.

Res a objectar. Llàstima que per a “reeixir” cal disposar, primer, d’unes condicions favorables, que facilitin el treball i no interposin concepcions errònies. La pràctica d’un instrument escolar o la veu sempre m’han semblat un exercici fonamental de la classe de música. Però no cal fer-se il.lusions sobre els resultats, es tracta d’un treball molt lligat a les condicions concretes. Amb la idea de l’èxit, podríem arribar a produir paròdies de música i d’espectacle, totalment contraris als principis més bàsics del bon gust. És molt important evitar aquesta distorsió de l’art. Se’m pot objectar que el “bon gust” és una noció relativa, que sobre gustos no hi ha res escrit. Jo contesto que és una noció amb un component intuïtiu, que alguns tenen, altres aprenen, i alguns no volen aprendre, i afegeixo que hi ha moltes coses escrites, i ben escrites, sobre aquest tema, que jo recomano llegir.

Les aspiracions a reeixir del Decret són molt lloables i farien un bon paper a la tele. Malauradament, l’aprenentatge d’un instrument és llarg i laboriós. Estem convidats a entendre entre línies un “vostès s’ho faran” -o “faran veure que faran”. En canvi, podem complaure’ns en definicions i tautologies del tipus:

 La música és un art dinàmic i el seu material, el so, és eteri, per la qual cosa la interpretació musical a l’aula troba la seva essència en el mateix procés d’interpretació musical (saber fer música): l’estudi individual i l’assaig en grup són els processos rellevants d’aquesta competència, que culmina en la interpretació final, a l’aula o fora, com a mostra de la qualitat del procés d’aprenentatge seguit.

Ara ja sabem què és el so (només una observació: el so és eteri?). També hem aprenès que, com que el so és eteri, “La interpretació musical a l’aula troba la seva essència en el mateix procés d’interpretació musical”. La frase deu ser brillant, però s’assembla molt a aquesta altra: “El funcionament de la rentadora al safareig troba la seva essència en el mateix procés de funcionament de rentat”. És així com es “creen” coneixements? Potser sí, si el coneixement és una pura formalització.

El gaudi

La Dimensió societat i cultura “dóna cabuda a les competència que es relacionen amb l’àmbit del gaudi, les emocions, el respecte de les produccions artístiques en el seu context i el reconeixement del valor social de l’art com a mitjà de cohesió i proposta d’accions prosocials.”

La Competència 8 proposa “Valorar amb respecte i sentit crític les produccions artístiques en els seus contextos i funcions.” El context és l’habitual de l’ara i aquí de la propaganda hedonista i nacionalista; la resta queda resumit en un “altres”:

Aquesta competència fa referència al coneixement cultural i artístic que facilita les vies per comprendre el món que envolta els alumnes des de la perspectiva de les arts. Es parteix de l’entorn més proper a l’alumne, de l’actualitat i de Catalunya, i s’entronca amb altres períodes històrics i altres entorns geogràfics.

La finalitat no és saber música, sinó “comprendre el món que envolta els alumnes”. La música és un mitjà. Aquest món és fonamentalment el que ve representat en els mass mèdia i en les activitats de lleure. Tenint en compte les hores que passen alguns alumnes a l’ordinador, es podria dir que una part considerable del seu món (del seu imaginari) està basat en una plataforma virtual. Entenc que l’Administració hauria de fer esforços per crear programari obert destinat al coneixement i promocionar el bon criteri en l’ús de les eines digitals, abans de fer-ne el proselitisme acrític. Suposo que hi ha matemàtics i programadors en algun lloc.

Per a mi, és més important el criteri i el pensament que la plataforma. Aquest criteri s’adquireix amb treball, atenció, adquisició i aplicació de coneixements, exercici, repetició, memorització, un treball que, a més, s’ha de revisar i contrastar amb el que han fet i dit els bons models, els grans mestres, i no amb el que diuen i no fan els grans pedagogs. El Decret prefereix les proposicions formalistes de tipus circular: “Aquesta competència fa referència al coneixement cultural i artístic que facilita les vies per comprendre el món que envolta els alumnes des de la perspectiva de les arts”. De la mateixa manera podríem dir: “Aquesta competència fa referència al coneixement dels nans de jardí que facilita les vies per comprendre el món que envolta els alumnes des de la perspectiva de la nanologia”. I podria ser que estiguéssim progressant, podria ser que estiguéssim creant coneixement.

La Competència 9 ens diu que l’alumne ha de “Gaudir de les experiències i creacions artístiques com a font d’enriquiment personal i social.”

Aquesta competència no es refereix a coneixements ni a una forma de treball que tingui res a veure amb l’aprenentatge de la música. Proposa, en canvi, una pauta de conducta, subjectiva i impossible d’avaluar directament (si un alumne està tens amb l’instrument, el professor procura ajudar-lo a relaxar-se, simplement és part de la seva feina, no és la finalitat, ni separable del seu treball). La meva opinió, a més, és que no s’ha d’avaluar i per això considero que la competència 9 és supèrflua. Està clar que seria més aviat impopular l’exigència contrària, dir que l’alumne “ha de patir i empobrir-se”. Però la 9 no sé per què serveix, i si no és un exercici de retòrica vàcua, llavors és que és propaganda d’hàbits de consum hedonista.

La Competència 10 exigeix “Fer ús del coneixement artístic i de les seves produccions com a mitjà de cohesió i d’acció prosocial.” Presuposar que els coneixements artístics han estat adquirits (per alumnes que han superat la primària) ja és una presunció optimista, però endavant, cap el cim! Aixó de la cohesió social, a mi em fa molta gràcia. No em diguin que fa falta que ho expliqui! L’acció “prosocial” em fa pensar en el filantropisme de les caixes d’estalvis, que alguna cosa hi tenen a veure amb els sitema educatiu, em penso (diguin si m’equivoco). Les caixes estan molt enfeinades en ajudar la gent, guarden els estalvis, prometen plans de pensions, ofereixen préstecs per a l’estudi i ajuda als discapacitats, patrocinen festivals etc. Normalment, però, un músic aspira a guanyar-se la vida -tan extravagant és?

Es veu que sí. Perquè no ens deixaran en pau amb la seva ideologia, el seu moralisme benestant, el seu pedagogisme propi de nòmines a prova de bombo.

La funció autotèl·lica de l’art, dirigit a si mateix per provocar emocions i sentiments estètics, queda superada per una concepció de l’art com a eina, com a mitjà privilegiat pel seu gran impacte en la societat contemporània, capaç d’anar molt més enllà:

El “queda superada” és un terme hegelià. Ens trobem potser amb una reflexió evolutiva de la història, de la funció de l’estat en aquet procés racional i de l’art en la seva acció espiritual? En absolut. L’art és simplement una “eina” que ajuda a gestionar la societat de masses i de l’espectacle. És una “eina” d’interès polític i econòmic. La funció estètica de l’art ha quedat superada per la ideologia de la producció massiva adreçada a una societat (una economia) del lleure. Aquesta ideologia fa lliure el consumidor de consumir el que li vingui de gust. Però, si vol ser un bon consumidor (i fins i tot llepar alguna subvenció) ha de seguir les normes. L’art pot ensenyar-les de manera agradable -on és la novetat? Són aquestes:

L’art com a mediador de conflictes personals i socials.

L’art com a possibilitador d’entesa entre cultures.

L’art com a incentivador de conductes altruistes.

L’art com a configurador d’identitats personals, culturals, socials o nacionals.

L’art com a tal, basat en principis que li són propis, és negat. En un centre educatiu, s’imparteix la ideologia del benestar social (o més aviat emocional, subjectiu). El que passa és que aquesta ideologia i la música són dues coses diferents. La música no està separada dels costums ni dels hàbits consumidors, però té les seves normes internes. Les persones que han escrit les Competències no les entenen o no les coneixen; i si les coneixen, les menyspreen. Per això proposo que, per tal d’adequar-se millor a les pròpies intencions, el Decret sigui modificat amb aquests termes:

L’eina com a mediador de conflictes personals i socials.

L’eina com a possibilitador d’entesa entre cultures.

L’eina com a incentivador de conductes altruistes.

L’eina com a configurador d’identitats personals, culturals, socials o nacionals.

La música que sentim habitualment en el nostre “entorn” està basada en els descobriments i el perfeccionament històric de les lleis de l’harmonia, el contrapunt, la forma, l’organologia, l’acústica. Si l’art musical està superat, llavors haurem de concloure que la “superació” és un empobriment i una barbarització. 

“Art i compromís” és el Concepte Clau 11. Una observació: si desestimem l’aproximació diacrònica, no entendrem millor la relació entre l’art i la política. El Decret sembla confiar en aquesta ignorància per afavorir la justícia social, cosa que pot produir simpatia al partisanisme simplificador, però també pot generar un descrèdit de la cohesió social que preconitza amb tanta generositat.

Avaluació

Els Continguts i criteris d’avaluació per cursos exposa els continguts a impartir. El Decret s’anuncia aquí com una “proposta de desenvolupament en els tres cursos” (dos cursos obligatoris de dues hores a la setmana; un curs optatiu de tres hores). És significatiu que deixi a cada centre llibertat de criteri en aplicar-los. Això vol dir que cada institut pot impartir uns coneixements i a un nivell diferent dels altres instituts. Però aquest criteri contradiu l’ambició principal de fer que tots els alumnes tinguin les mateixes oportunitats. Quan es té en compte el nombre d’aprovats, s’aplica el criteri estadístic més simple. No s’avalua el grau de coneixements ni l’evolució en l’aprenentatge.

En les Orientacions per a la l’avaluació,  les competències de “l’àmbit artístic” es demostraran “en l’acció, en un saber fer, a més a més d’un saber dir”. Saber fer, en música, és el que entra per les orelles, no cal dir-ho. Però el “saber dir” és imprescindible si es considera exigible la competència en lectura i escriptura. Aquest és un punt crític que no s’hauria de tractar amb hipocresia ni amb indiferència. Per altra banda, la relació que existeix entre la música i la llengua, la parla, és totalment certa i concreta. No em refereixo a la loquacitat, sinó a la dicció, l’entonació, la respiració, la sintaxi, la forma, i a altres coses coses que tenen a veure amb una convicció en el missatge, per dir-ho d’alguna manera.

Dins d’aquestes Orientacions, la secció Dimensió expressió, interpretació i creació afirma el següent:

Aquesta dimensió conté quatre competències que de forma general pretenen que tot l’alumnat pugui experimentar i gaudir d’experiències en la pràctica de les arts fent ús d’habilitats que es fonamenten en els coneixements de cada disciplina artística. Partim del principi que tota persona està capacitada per fer un ús actiu, vivencial i gratificant dels llenguatges de les arts, independentment de qualsevol altra consideració.

Es poden fer dues consideracions. 

Primera consideració. “Tota persona està capacitada per fer un ús actiu, vivencial i gratificant del llenguatge de les arts.” Depèn de què s’entengui per “actiu, vivencial i gratificant”. Com que vol dir qualsevol cosa que vostè vulgui, llavors és evident que tota persona hi està qualificada. Ara, qui vulgui estudiar música, aquest demanarà resultats concrets. A ell li exigiran resultats concrets, també.

Segona consideració. Tota persona està capacitada per perdre el temps de manera activa, vivencial i gratificant.

En la secció Dimensió societat i cultura s’insisteix en el “coneixement més global de les arts amb relació als usos i funcions socials”. Les experiències pràctiques permeten “a l’alumnat accedir a visions més holístiques per fer una reflexió sobre la relació de les produccions artístiques i els seus contextos de creació i interpretació, dels processos de formació del gust artístic i de les potencialitats que l’art ofereix per promoure accions de caràcter prosocial”. 

Hem passat, doncs, d’una “funció autotèl.lica de l’art” a una “visió holística”. Hem passat d’una pràctica rigurosa de l’art, basada en principis racionals i intuïtius, i en la imitació dels millors exemples, a una superstició pseudoespiritual subfashion. La culminació d’aquesta superació, per si no ha quedat clar, la culminació és que l’art és una eina de transformació social:

En aquesta dimensió els indicadors que permeten determinar criteris vàlids i fiables d’assoliment d’aquest grup de competències s’han de relacionar, per una banda, amb coneixements culturals i gestió de la informació entorn dels contextos artístics. Per altra banda, amb actituds d’interès i curiositat que incrementin l’apreciació artística i, finalment, amb comportaments actius, creatius i imaginatius en què les arts demostren la seva potencialitat instrumental per convertir-se en eines de transformació social. 

L’escola sencera, sembla, és holísticament una eina de transformació social. Però, si tot i així no ha quedat clar, ho podem il.lustrar amb una imatge. Finalment es tracta de potenciar més i més l’ambició subrogadora del Decret, que no demostra voluntat d’encarar les seves mancances i contradiccions, i prefereix substituir-les per un nominalisme optimista.

Atesa la concepció de la matèria de música com una pràctica i com un objecte de coneixement, el desplegament dels continguts fonamentals treballats al llarg de l’etapa adopta un criteri d’espiralitat i aprofundiment. Quan parlem d’espiralitat ens referim a aquell procés propi de l’aprenentatge dels llenguatges, pel qual els continguts apareixen de manera cíclica i recurrent, i assoleixen un grau progressiu d’aprofundiment i complexitat.

Ja sabem que la millor manera d’explicar un concepte, segons el mètode murri, és encunyar una paraula nova o canviar el sentit d’una que ja coneixíem. Aquí el Decret utilitza una imatge geomètrica, perfecta i infinita, i té la deferència de definir-la per al nostre gaudi i satisfacció personals. La pena és que, en música, l’espiral és curta: dos cursos -generalment entre 20 i 30 alumnes, diversos i integrats- de secundària. Malgrat els esforços estilístics del Decret, amb preciosismes inclosos, els coneixements de música que imparteix un centre públic procuraran una satisfacció interrompuda a qualsevol alumne amb voluntat d’aprendre. El fet és que, si vostè vol aprendre música, haurà de pagar un professor en línia recta. Pregunti a l’Institut i li diran el mateix, però en espiral. Aquest és el nostre sistema i tothom ho sap.

El Decret fou signat a Barcelona, el 25 d’agost de 2015 per Artur Mas i Irene Rigau.

Es pot llegir AQUÍ

L'Any de la Pressa

Servus: Com que vivim a l’Any de la Pressa, sembla que hi ha una urgència en tota cosa que contradiu la meva tendència natural al desprendiment, a l’actitud que practico a consciència, i que m’és beneficiosa, d’afavorir l’escepticisme i la contemplació. Aquesta urgència és insistent fins a l’obsessió, un procés narcisístic ubicu i de mal gust, i per aquest motiu es converteix en una molèstia considerable. Però és que, quan agafa el to d’amenaça més que d’arrogància, acaba remugant alguna cosa a la gola, com si volguessin sortir les paraules de la cançó patriòtica: “Si m’heu de fer callar / Que sigui ara.”

Ory-und-Klaas: “Ein Kerl muss eine Meinung haben”. Un senyor ha de tenir opinió.

Heremos: Em sembla que desentendre’s en excés de l’actualitat pot resultar petrificador. S’ha de reconèixer que existeix una informació desinformadora. Però precisament per això, en alguns assumptes, diria que estar al cas és fins i tot un deure ciutadà. O, si fa més per a tu, Servus, és un deure fer-ho veure.

Servus: Fem-ho veure, doncs.

Cirus: L’Any de la Pressa?

Servus: Em refereixo a l’ansietat per la data simbòlica. La satisfacció total de la Utopia, el futur i l’ara en esporació general, l’histerisme argumentatiu, la via, el xoc, el Cop de Mas, el Cop de Dit, el no-cop Cop, els -

Cirus: Durant un temps, vaig pensar que el catalanisme aportava una tensió individualitzadora a algunes inèrcies.

Servus: …els adynata monetaris, l’ultrademocràcia sacralitzada, el-

Cirus: Inèrcies de tipus dogmàtic. En part associades a un imaginari històric traumàtic. Hi veia fins i tot una energia clarificadora de la voluntat individual i cívica, amb capacitat de coneixement, i d’estil.

Servus: Que potser atribuïes una importàncies exagerada al Noucentisme i el seu llegat cultural i polític?

Cirus: Podria ser. El que veig ara és una energia massificadora, que vol dir una exigència de submissió. Quan un aforat que amenaça els funcionaris que no compleixin una llei inexistent és rebut amb una claca d’homenatge al Parlament, és que vivim en una lògica paranoica. He sentit a dir: Nosaltres farem un país nou. Caram, quina truita! Vosaltres fareu un què?, els dic jo. I qui sou vosaltres? Per començar. Els independentistes han demostrat que saben posar-se en fila, d’acord, però això no vol dir que siguin llargs.

Servus: El ritus de l’autoproclamació, volia afegir.  Però, en contrapartida, Cirus, observo que aquesta gran cua ha activat una literatura off-road alerta i vital.

Vangual: Misèria.

Servus: Alguns escriptors s’expressen amb serenitat i competència. Són caps que argumenten amb fermesa i sense dogmatisme, particularment sobre aspectes jurídics de la política. A mi m’han ajudat a aclarir alguns conceptes bàsics, importants. Una altra cosa és que ho facin en català o en una altra llengua, castellà o anglès. El que compta és que centri la qüestió, estigui argumentat i doni respostes intel.ligibles. I si té caràcter, millor encara. Recordem també que darrerament hi ha hagut decisions judicials.

Vangual: I l’intercanvi de cromos que fan els nens al Mercat de Sant Antoni, si no els fa res.

Heremos: Jo diria que hi ha lentitud en les reaccions polítiques. Si és per feblesa o per connivència, no ho sé.

Vangual: Savis té el món. Busquin itineraris, paradigmes, preguntin Mascarell, Ramoneda -

(Una veu): Pot!

Vangual: Rahola…

Cirus: Tanta obliquitat! El catalanisme s’ha convertit en una baba assembleària. És molt decebedor! Una baba d’infiltració, obstinada, tenaç, ambiciosa. Mireu les cares! Com és possible?

Servus: Jo tinc una teoria simbolista que resol l’enigma. És l’explicació total del domini de la mesquinesa.

Vangual: Per mi, no te n’estiguis…

Servus: La Natura, que és sàvia, ha elegit els individus més mediocres, incapacitats i inconscients, per implusar el procés d’entropia que és la seva llei.

Vangual: Servus, això de l’entropia és la collonada de cada dia.

Servus: Paciència. Hi ha una segona versió. La Natura, que es complau en l’aniquilació massiva i implacable, cosa que du a terme amb un total desinterès pel destí individual; la Natura, dic,  estimula, a través d’aquest terror fonamental a la desaparició absoluta, impulsa el respecte pels mecanismes bàsics de la vida, aquells que permeten la Seva regeneració, la Seva perduració a través dels grans cicles.

Cirus: Està bé, la teoria. D’un babau acollonant.

Vangual: Un Noucentista ben parlat.

Servus: Gràcies, Cirus.

Heremos: Algunes persones de notable intel.ligència han proposat endegar un populisme d’oposició al moviment secessionista. No n’he estat mai del tot partidari. Sobretot perquè em sembla que n’hi hauria prou amb aplicar la llei amb diligència i fer prevaldre l’Estat de Dret. Però no em faig il.lusions. L’arrogància i, encara més, les declaracions amenaçadores són preocupants. Inadmissible.

Cirus: La racionalitat frustrada. En benefici d’una in-domable mal-versació.

Servus: Els amics em diuen que n’hi hauria prou amb apostar dos homes del Grup Especial d’Operacions a cada cofurna per fer respectar el procediment constitucional, majoritàriament acceptat.

Heremos: I què en pensa vostè?

Servus: Jo desitjo que no es convoqui cap referèndum il.legal. Per a mi, una convocatòria semblant no tindria cap validesa. No és únicament una qüestió de procediment, sinó un marge més profund que té a veure amb la confiança, com es pot apreciar en la manipulació del llenguatge públic, tan deteriorat, tan pulsional. És una manipulació deturpadora. Em penso que l’autoritat és defensable. En la logomàquia, entre la impunitat i l’acusació venal, l’excitació gregària creix, i aquí la política d’eslògan ajuda poc -i quan es posa engrescadora ajuda menys que poc: per fer periodisme pedagògic… En fi, si no m’equivoco, ells ja hi estan posats. Veurem com es comporta la Marca…

Ory-und-Klaas: Si guanya el “No però Sí”, podria passar que Barcelona aspirés a independitzar-se de la República catalana independent, per constituir-se en un port franc. Conservant el Bruch, Comandància Naval i la Guàrdia Civil, és clar. 

Vangual: I els cardenals?

Ory-und-Klaas: Trobaríem una solució.

Vangual: Ara vostè m’ha fet un romeva.

Ory-und-Klaas: Però amb més substància, no li sembla?

Servus: No és això política ficció dins de la política ficció?

Ory-und-Klaas: I si no ho és, ho sembla. Què més vol? Barcelona tindria una política pròpia de taxes portuàries que aportarien urnes de divitias. Urnes magnum. Amb el comerç marítim, el turisme, les fires i el negoci nocturn, Barcelona se’n sortiria. Sempre ho ha fet. 

Vangual: Això és exacte.

Servus: Observo una tendència general a construir en la separació, babèlicament. De constructors i deixebles de constructors no en falten pas.

Vangual: Ni de constructores tampoc.

Servus: Last, but not least!

Benestar

A l’Estat del vostre benestar, més val fer llàstima que ser apreciat.

A l’Estat del vostre benestar, qui no ha exercit mai una professió es postula com a representant el poble i dirigent del país.

A l’Estat del vostre benestar, l’Administració subvenciona el periodisme que fa propaganda de partit.

A l’Estat del vostre benestar, milions de ciutadans contribueixen, amb una actitud correcta, al manteniment del bon temps.

A l’Estat del vostre benestar, la propaganda surt bé de preu, si s’organitza bé.

A l’Estat del vostre benestar, el benestar és inqüestionable.

Ser o no ser carrincló

Tomàs Marina: Al Col.lectiu per a l’Alliberament dels Nans de Jardí (CANJ) estem realitzant accions de cara a ampliar les nostres bases, transmetre el nostre missatge i obtenir més reconeixement social. Volem sacsejar la passivitat de la societat davant els nans. En la tasca de sensibilització, impartim Cursos sobre els Drets dels Nans. Fixa’t que encara avui hi ha gent convençuda que el jardí de gespa i enreixat és l’hàbitat natural del nan! La cultura del rajol ha fet molt de mal. La ignorància, tanmateix, no ens descoratja. Cal informar el ciutadà, sense complexos, des de les beceroles. Més endavant ja entrarem en les especificitats de cada tipus de nan, però ara no hem de confondre la gent amb conceptes filosòfics avançats, sobre el dret natural o els possibles deures socials del nan en la seva comunitat. Aquí vénen bé els Tallers de Natura Alliberada, perquè són més participatius. La part gastronòmica, que inclou tast de bolets amb herbes del bosc, és força engrescadora. Hem començat a trebalar en coordinació amb CANJ’s d’altres països sensibilitzats amb la realitat del nan, com Finlàndia, Montenegro, Moràvia… Tot això està resultant positiu. No hem renunciat, però, a l’Acció Directa. Els alliberaments per decisió pròpia són encara massa poc habituals. Per això incentivem accions exemplars i portem els nans del jardí al bosc. Avui tenim un dia asolellat amb núvols d’evolució, vent del nort-oest, tres nusos, 47 graus d’humitat, pressió a 1010 mil.libars. Les condicions són excel.lents. Oh, nan! Adéu Servus!

Servus: Adéu Tomàs!

Cirus Alberg: Hola Servus! Què és aquest abaltiment? Et veig compungit i arronsat. Hi ha alguna preocupació que et rosegui? T’han trucat del banc, has hagut d’anar a cal metge? Set’ veu moix i capficat, la mirada concentrada però abatuda, el gest aturat, el cos exànime. Coneixent-te, no puc creure que t’hagis ficat en cap embolic extrany. Estàs pendent d’alguna reclamació tributària? Hi ha algú que, desconeixent la teva natura benèvola i potser a si mateix, et vulgui algun mal?

Servus: Cirus, benvingut! El capteniment que observes no és degut a cap dels motius que has enumerat.

Cirus: Gràcies a Déu! Què és, doncs?

Servus: A vegades intento copsar un pensament. Si aquest se m’escapa, i jo segueixo a l’encalç, se’m redueix l’esma. De manera que no és tant pel que és com pel que no és que estic així. Sempre m’he proposat de trobar una definició completa i satisfactòria de la carrincloneria, n’he sortit derrotat i he hagut de desistir del meu intent, com el caçador que torna a casa a desgrat, decebut i pensant en una nova sortida al camp, hipotètica. Cirus, què en penses? Per què em passa així?

Cirus: La dificultat és consubstancial. T’esforces per descriure un concepte que és un pop que s’esmuny. La natura del pop és dissimular-se entre les roques, adaptar-se a la seva forma i cromatismes diversos i, quan es veu amenaçat, fugir darrera una aparença de confusió. El concepte que busques té una natura similar a la d’aquest pop.

Servus: Sento la realitat d’aquest concepte, d’aquest pop, però no el puc agafar. En tinc una percepció intuïtiva, inmediata. Però, de sobte, m’adono que estic sobre una tarima que s‘ha esfondrat per un pes excessiu. De manera que un cau, però no sap què el fa caure.

Cirus: Em sorprèn, Servus, que et capfiquis a seguir caient per les tarimes, sense abans comprobar si la fusta és abalida o corcada.

Servus: Te’n pots ben burlar. Però quan un es troba sota un encanteri, no se li pot retreure que investigui la tramoia i la metzina, enlloc d’equivocar-se i prendre el badoc pel mag.

Cirus: O la perplexitat pel coneixement, és clar. Però l’escena que has descrit, més que el personatge, és rutina de farsa. Un ponent elevat que s’enfonsa i es desmorona pel terra mentre dicurseja, per culpa dels corcs, fa riure. No diria que sigui intrínsecament còmic, només és un accident. Però la sorpresa que produeix, la reacció mecànica, el cos que es doblega, el contrast entre l’elevat del propòsit i la causa petita de l’accident, més una certa malícia de l’espectador que es complau en el capgirament de l’ordre habitual… Tot això, amb una bona insuflada de pulmó, s’ho emporta l’aire de la comicitat, sense que es pugui dir que cap cosa d’aquestes és còmica en si mateixa.

Servus: Això que a tu, Cirus, et passa amb la comicitat, a mi em passa amb la carrincloneria.

Cirus: Què vols dir?

Servus: Reconec la figura en concret i la puc assenyalar. Quan busco una regla general, em perdo.

Cirus: T’amoïnes per un motiu intranscendent i banal. Creus que val la pena d’ocupar-se’n?

Servus: Ho crec.

Cirus: No podria passar que, per ocupar-te tant de les pellofes, perdis de vista la substància i tot allò que contribueix a l’enaltiment, a la dignificació de la vida humana?

Sevurs: Aquestes paraules semblen més pròpies de l’Éric Heremos que de tu mateix.

Cirus: De fet estava pensant en ell quan les he dites. He parlat tenint-lo present a l’esperit, com si fos ell mateix qui exposés un argument que és propi de la seva manera de pensar.

Servus: I no podria passar que, per ocupar-me molt de coses que enalteixen l’esperit, no m’adonés que són l’aparença d’una altra cosa, la tinta que amaga coses molt petites i banals que aprofiten per escaper-se darrera la mixtificació, l’aparença de la seva importància? Aquesta és la dificultat.

Cirus: Descriu, doncs, aquesta dificultat, tal com la veus.

Servus: A mi em sembla que és un concepte de natura mixta i dinàmica. Tot en ell és una experiència que es mostra. La manifestació és el fet, la cosa que és i l’experiència que en fem. Aquests dos aspectes van naturalment units, però del propòsit al fet hi ha una distorsió que és pròpiament la carrincloneria. Aquesta distorsió té el seu element en la familiaritat, on desenvolupa la seva ambigüitat màxima, indeterminada. Així, tenim l’aparença d’una cosa. Aquesta cosa, en el camp moral pot ser la sinceritat o la ingenuïtat falsa i estudiada; en el terreny psicològic, podem tenir una experiència directa, original, o bé una conducta imitativa; estèticament, és una forma amb una energia pròpia o només un idealisme poc sincer, indiferent al seu material.

Cirus: Mai havia pensat que la carrincloneria fos una cosa tan complicada!

Servus: M’hauràs de creure si et dic que jo tampoc. Potser, més que ser complicada, és que a mi em complica.

Cirus: Així és que la carrincloneria t’ha ben enredat!

Servus: És com estar en un somni que no vols somniar.

Cirus: …o és que t’has deixat enredar?

Servus: No ho sé del cert. Quan parles adoptant el raonament de l’Éric Heremos, com ho has fet fa un moment, exposes un pensament que fas teu o bé només reprodueixes un argument que et sembla oportú?

Cirus: Les dues coses, em penso. Fins a cert punt, puc subscriure el pensament. Però és veritat que el fet que fos oportú en el discurs m’ha semblat prioritari. Si parlo de la dignitat humana, se’m fa difícil veure-la amb puresa i sense una aparença que sovint la distorsiona, per utilitzar la teva expressió.

Servus: La indecisió en el límit és una característica de la mixtura dinàmica que defineix la carrincloneria. A l’inici, en la seva claredat, l’objecte carrincló és l’objecte malginyat, malobrat i malacabat per desatenció i deficiència d’art. 

Cirus: L’objecte mal treballat. Insatisfactori…

Servus: Ho veus bé.

Choni Vangual: Bona tarda, senyors!

Cirus: Bona tarda, senyora Vangual!

Servus: Com està la nostra amiga?

Van: Dutxada i sense ocellets al cap.

Cirus: Excel.lent! Fresca com una rosa. Anirà bé, perquè estàvem raonant sobre el tema tentacular de la carrincloneria.

Vangual: Tentacular?

Cirus: Comparàvem la dificultat de definir el concepte amb un pop que s’escapa.

Vangual: Dius que s’escapa. Però el que jo veig és que, en aquest país, per poc que grates surt la carrincloneria. A vegades, com més enllustrat és, més carrincló. La carrincloneria és la nostra noblesa, una noblesse par imitation, un fet lligat a la distinció social. Hi ha una “escala de la carrincloneria” que no coïncideix amb la jerarquia social, però li és molt afí.

Servus: Vostè ha fet avançat el nostre raonament amb passes de gegant. Ens havíem quedat en l’aspecte ambigu, suplantador d’aquest fenomen que, ara ja ho podem dir, no respon de si mateix, sino que ho fa veure. El carrincló, enlloc d’admetre la falsedat de la seva conducta, prefereix pretendre que té un argument ocult, com els pedants, com els falsos esotèrics. Per això tendeix, en les formes artístiques originals, a la singularitat, el sublim sense universalitat, el barroquisme hermenèutic.

Cirus: El sublim sense universalitat?

Servus: Vull dir, admirar-se d’una anecdòta sense extreure’n una forma equivalent a una reflexió. Però amb “l’escala de la carrincloneria” tornem a la natura de l’aparença. En aquest cas, referit al prestigi social, en particular l’esnobisme (sine nobilitate) i a l’arribisme social. L’arribista no és, en principi, carrincló, però l’afició solemne a l’oficialisme si que ho és. I la propaganda dels bons sentiments s’origina probablement en l’aventura de la carrincloneria familiar. En la mesura que s’adiu a la improvisació i l’espontaneïtat d’un humor irreverent i inofensiu, la carrincloneria partany als hàbits de la simple familiaritat. Però quan es vol atorgar una importància excessiva és mal senyal. La carrincloneria institucionalitzada és la propaganda d’una política demagògica.

Vangual: A mi el que em molesta és la lletjor associada amb l’estupidesa. Si és bonic resulta més agradable. I es pot dir que ha assolit alguna pretensió, cosa que a vegades demana un mínim de cura i unes maneres. Però la burda estupidesa no la soporto. I si es dóna aires, llavors em sembla condemnable. Pur xaronisme!

Servus: És que hi ha una deformitat moral, com la que tenim tots en alguna mesura, que s’expressa bé en la carrinclonada. Si és un mirall que ens fa veure el ridícul dels propis defectes, benvinguda sigui! Però sovint és un model de mal gust i a vegades una estilització fallada. I precisament una manca del sentit del ridícul que sovint es reafirma en l’orgull de grup i que defensa la respectabilitat, els bons sentiments i l’endreça ideològica d’una manera que és més aviat ridícula, perquè ignora la hipocresia, l’enveja, l’ambició, l’orgull, la malevolència i l’angoixa -que ens fa tan petits. Llavors la carrinclonada és el símbol de l’autoritat.

Joos de Quid: El tema és encantador! Però fins ara només he sentit generalitats. No seria adient baixar de l’escala i ser més concret? Potser acabaríem veien carrincloneria sense parar arreu de casa nostra.

Cirus: Hola espia!

Vangual: Hi estic d’acord.

Cirus: És que la carrincloneria tendeix a l’expansió. No la reduireu així com així. S’enganxa, com l’humor, estimula la reacció automàtica dels reflexos imitatius, i l’efecte és encadenat, mecànic. És repetitiva, acumulativa, fins i tot fantasmagòrica. No la purgareu fàcilment!

Servus: Suggereixo, amics, per ser aclaridors i complaure la nostra amiga, que proposeu cadascú algun exemple procedent de la vostra observació i experiència.

Éric Heremos: La torre de Martínez Sistach, la Santa Maria de la Sagrada Família.

Servus: Excel.lent! I benvingut!

Vangual: Hola Éric! 

Joos: Això és picar molt amunt…

Cirus: El meu exemple és alt, però no tan elevat. Em refereixo als pasquins publicitaris, vull dir els cartells de l’Ajuntament, i en particular els consells pedagògics, moralitzants, de complicitat infantiloide -però sempre des de dalt-, partidaris d’un “món millor” i que no anuncien altra cosa que la pròpia vacuitat.

Servus: Clavat.

Van: Com es nota que no t’agraden. Joos: el teu exemple.

Joos: Triem “Demà”, de Brams:

“Demà els mitjans de producció

els tindrà el poble treballador.”

Etcètera.

Servus: Un apariat que produeix l’efecte típicament grinyolador de la màquina carrinclonista. 

Cirus: Aquest no és aquell que deia “No acceptaré / mai l’oficialitat”?

Joos: Exactament. El mateix individu.

Cirus: Parla, Servus!

Servus: Em penso que la senyora Ruiz, consellera d’Educació, i ho dic de memòria, va escriure: “L’escola ha de volar”, o similar. Una cosa d’ala. Però em vaig quedar sense entendre què volia dir.

Joos: Una metàfora, car inclòs. Vangual?

Van: El mamisme en la seva màxima autocomplaença. L’exageració ridícula de la maternitat i la relació filial en general. La reducció de tota la psique a unes expectatives irreals i afalagadores. El dret als millors bolquers. L’arrogància de la propietat emocional, que complica la imaginació més que no l’enriqueix. El misticisme femenil que renuncia a l’objectivitat racional. El dret al millor fàrmac. La negació pedant de la natura de les coses. Els plets pel meu fill. Inèrcia carrinclona, indefectiblement egoista.

Joos: Aquesta hipòtesi podria avalar l’existència d’una perillosa ideologia chonista. Què en penseu?

Heremos: Em pregunto si no som tots una mica carrinclons. En la mesura que no contestem, o ni tan sols ens plantegem, la qüestió exposada per la senyora Vangual, em penso que sí.

Servus: En tot el millor és la modèstia.

Cirus: Em penso, Servus, que has volgut extreure, del terme carrincló, que apliquem en la parla comuna a coses concretes i conductes d’escassa volada, una mena de categoria o norma de judicar les coses en general. Però no serà que estem espantant fullaraca petita i fugissera amb canons de gran calibre? T’apartes del concret per adquirir una noció més àmplia i més certa. Però allò que és carrincló seguirà sent carrincló, o sigui que, per dir-ho així, tu hauràs estat disparant trets en va, i aquells que hi tenen tirada seguirant practicant la carrincloneria amb el mateix gust que abans i, potser, amb la mateixa inconsciència.

Servus: Però, Cirus, de veritat creus que hi ha alguna cosa que mereixi més l’atenció dels nostres sentits i més consideraicó del pensament que les coses fràgils i fugisseres? Precisament perquè ho són, elles ens proposes l’única fi practicable, sense atorgar-se cap més importància. No n’hauríem d’aprendre alguna lliçó? Ja seria bo correspondre-hi amb l’accent just! Precís i articulat, amb el pes on reposa l’inici del moviment, si és que hi ha alguna mena d’hàbit d’art. Ara, si la bona gent, a còpia de practicar-la, s’obstina a fer-nos creure que un concepte general com el de la carrincloneria existeix, això no evita que ho tinguem en compte -per endinsar-nos en el misteri, si vols que ho deixem així. L’amiga Choni Vangual ratifica que en aquest país la carrincloneria té carta de noblesa i que a la vegada és extremadament democràtica. És una paradoxa aparent, podria ser que tingués raó.

Cirus: El mag d’ofici reparteix els daus. Una mena de gran loteria. Tothom hi té una butlleta assignada. Al uns els toca la grossa i als altres la no tan grossa.

Joos: Uns són ducs, els altres són barons, però tots són carrinclons.

Servus: Jo prefereixo fingir o adoptar una mica de carrincloneria, que no bandejar-la d’arrel. Conservo així una naturalitat artificiosa que no està renyida amb la benevolència ni amb la rectitud. Però no cal passar massa estona amb abstraccions. Repetir-se és enfadós, encara que sigui multiplicant els exemples potser agradables d’escoltar, i censurar aquells que no volen raonar amb nosaltres és esforçar-se en perdre el temps. Tolereu, amics, que em retiri en bona hora per fer de vedell de l’Eixample, ara que la llum comença a esmorteir-se i les coses canvien de color i s’ablaneixen els perfils de les cases.