Impossibilitat del sirventès

Durant aquesta darrera tardor, que s’ha presentat amb un canvi un pèl abrupte, se m’ha fet un petit borbonisme, allà precisament on no ho esperava. “Increïble, no? -rumio-. A mi, que sóc prou bona persona!”. Per sort, quan algun amic s’interessa pel meu nou estat, li puc respondre que el mal no és sever, ni maligne, ni contagiós. Tres adjectius fan un bon ressort, però el darrer és el més eficaç. 

En un cas de zel amistós insistent, he contestat això:

-Si el teu milenarisme català, tan arrelat i tan manifest, no se m’ha encomanat mai, com vols que se t’encomani a tu la meva falca borbònica? 

El silenci és cert, l’efecte que produeix és infal.lible. Per lluïment, i per evitar tensions irresoltes, que poden ser molt amagades, afegeixo:

-Pensa que el teu mal és d’origen carolí, en essència. El meu, en canvi, és més feble i modern, itinerant, lliurecanvista, com si diguéssim, artificiós, per tant racionalista i triler i, en un bon percentatge, tractable. Suposo.

-Però, has pensat com et presentaràs al teu poble? Què dirà la gent quan et vegi? I els Li? No els sabrà greu? Són prou bona gent, els Li…

-Els Li saben que l’aigua, si es remena molt, s’embruta. I el que no neteja l’aigua, ho fa la sal, i el que no neteja la sal, ho fa el sofre, i allò que no pot netejar el sofre, ho fa l’acer. Per la resta, adopto una actitud romeviana: No hi ha problema; i si n’hi ha, es resoldrà tot sol.

He sentit a dir que alguns catalans eminents, ferits de llur origen got o foceu o altri, s’han significat per adreçar paraules d’ufana i menyspreu a la senyora Inés Arrimadas. Aquestes paraules, un cop llegides, no sembla que puguin rimar un sirventès. La cosa és comprensible, perquè la seva intenció no era demostrar capacitat d’estil, sinó un estil de ser vulgar. La senyora Arrimadas, de qui en sé ben poca cosa, parla seguit i és bilingüe. Va fer un paper lògic i memorable els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament, en coherència amb la normativa i el que es podia esperar d’algú en el seu càrrec. 

En aquest país, on milers de persones manifesten la seva admiració i el seu amor per Messi o Ronaldo, sotmesos a investigació judicial per irregularitats fiscals, per bé que simpàtics a la seva manera, d’origen humil i ara milionaris, icones populars i constantment aclamades; en aquest país, hi ha milers de persones que menyspreen qui vol seguir les normes. Aquest és un país estrany, il.lògic, profundament fals. 

Els catalans escrupolosos amb l’origen d’Arrimadas no s’adonen que això, lluny de ser un inconvenient com ells creuen, els és un avantatge preciós, que, si fossin intel.ligents, sabrien aprofitar. Si fos de Tor o de Torà, posem, em pregunto si Arrimadas tindria la paciència de suportar les humiliacions, la mala educació i el vandalisme que alguns li adrecen, amb la tenacitat invariable que ella demostra, juntament amb una presentació gracioses i de maneres modestes, perfectament correctes. La meva interpretació, feta de suposicions totalment vagues, és que el seu exotisme la salva -i la seva bona educació, és clar. Quan es presenta a la televisió amb grups de música folclòrica i quan parla de “projecte il.lusionador”, això sí, em recorda la facilitat inesperada que manifestà Montilla en reproduir les maneres pujolianes, la fraseologia populista d’una època. Tot això és molt poc interessant.

El solstici i la lluna creixent ens han portat uns dies serens, claríssims, que conviden a fer banys de mar. Les darreres plujes han nodrit el Besòs i el Llobregat, les aigües que abracen la costa flúvio-deltaica, i els nutrients acumulats deixen un color blau grisós, lluent a la superfície. He decidit agafar el lleuger refredat que passo aquests dies en cru. La bonança i la poca humitat conviden, i m’he banyat sine goma i molt plàcidament. Hi ha gavines que descansen sobre l’aigua plana. Alguna medusa, també (pelagia), però no se’ls pot pas retreure ser el que són. Aquí, una vegada més, com a l’éter substancial del poeta, hi ha lloc per a tots.

Robinson

Aquesta consideració de Robinson Crusoe:

“…he observat tot sovint, d’aleshores ençà, com és incongruent i irracional el temperament comú de la humanitat, especialment dels joves, envers la raó que hauria de guiar-los en casos semblants, és a dir: que no s’avergonyeixen de pecar, i tanmateix s’avergonyeixen de penedir-se; no s’avergonyeixen de l’acció per la qual caldria justament considerar-los ximples, però s’avergonyeixen de refer-se’n -única cosa que consentiria de creure’ls gent assenyada.”

Segurament ha estat exposada altres vegades, però s’ha de reconèixer que són paraules ben dites. Dites per algú, afegeixo, que lluita amb ell mateix i que necessita una història per explicar-se, car la rememoració i l’exposició és la seva manera d’atenuar la consciència de la vergonya d’haver estat incapaç d’admetre els fets i de confessar aquesta vergonya als altres, en el moment que pertocava fer-ho.

El pecat que més amunt esmenta Robinson és el de la desobediència al consell patern, que sensatament l’ha orientat a aprofitar el benestar adquirit pel treball de la família i a conservar una vida mitjana i agradable, i així renunciar a l’aventura i al risc que tant l’atreuen. La consideració és una aparent paradoxa que expressa l’escisió moral de qui és conscient d’errar, se sent atret passionalment per l’experiència del desconegut, però conserva lucidesa sobre els propis actes. El jove Robinson ha desobeït la prohibició del pare d’embarcar-se a l’oceà, però el Robinson que parla és un home que ha patit llargament les conseqüències de les pròpies decisions i de l’atzar, en la privació i la incertesa més grans, i ha tingut temps, molt de temps, per rumiar-les i extreure’n una valoració. 

Aquesta lògica moral, o el complex si així es vol veure, que m’empeny a seguir la lectura d’aquesta història (en traducció de Josep Carner), sembla d’escàs prestigi als meus conciutadans, a qui veig poc disposats a comparar l’experiència amb un aforisme o una generalització vàlida, la que agafa carn i ossos en l’experiència desproveïda de passions precisament. El que veig més sovint és una curiosa propensió (celebrada), produïda potser per una enveja fàcil del jove (i fins i tot de l’infant), la innocència -amb les seves passions innocents- del qual resulta idealitzada: la tentació de fer-ne un ideal i identificar-se de manera acrítica, dogmàtica, amb un model que no ha estat posat a prova i a qui es considera per natura al marge de tota responsabilitat. Cosa que podríem considerar una negació de la moralitat, possiblement en nom dels afectes, majorment de l’amor -el gran assedegat. 

Però no he pas de jutjar els meus conciutadans. Com podria fer-ho? La lògica de Robinson s’adreça a la seva consciència, relatant-nos el que ha viscut, una activitat que contribueix a mantenir-lo en la racionalitat -que és un límit i un bé comú. Es tracta d’una aventura individual i així és com ell la considera: com a individu. Els meus conciutadans, en canvi -alguns d’ells-, prefereixen regir-se per la moral de grup. És una lògica que no té res a veure, doncs, amb la de Robinson. Si de l’amor i l’afirmació ètica del grup n’ha de sortir un epos nacional, se sabrà; si ha de produir una carrinclonisme sistemàtic i desmenjat… bé, això és una qüestió a l’abast de tothom. Naturalment, el meu parer com a individu va nuat a una experiència personal limitada, que tanmateix no em veig incapaç de fer-vos entendre, si algú té la paciència d’escoltar-me en els treballs. El Gran Amor és voraç, les multituds avancen, l’ull és frugal. 

Senyors: el mar és seu.

Turba i peixet

Servus: Em pregunto si, en aquest Any de la Pressa, hem après alguna cosa sobre els moviments de masses. Tinc la sensació que segueixo força in albis, en penombra.
Heremos: Un assumpte fort. I delicat.

Servus: Vol dir que les idees ètiques, que han de donar claredat, no són suficients?

Heremos: Les idees ètiques s’han de deduir, si no es volen considerar solament com a abstraccions esquemàtiques. Si ens atenem als fets recents, no es pot dubtar que s’ha manifestat una voluntat de poder de grup. 

Servus: A aquesta manifestació de grup sempre m’hi he oposat, o sempre he procurat mantenir-me’n al marge, en l’estudi i en el lleure. Però he de reconèixer que m’hi enfronto, sense pretendre-ho, amb una certa angoixa. La meva indiferència habitual no em serveix per dissimular una inquietud interior i això no em satisfà. És com si no acabés de trobar el vocabulari adequat.

Heremos: És que hi ha un moviment amb una gran força de cohesió que busca imperar sobre els altres imposant-se en el llenguatge, en l’espai públic i la simbologia més que publicitària, essencialista, naturalment en la informació massmèdia i, cosa important, en la memòria. Tot el que es desviï de la seva asserció -el seu horitzó en el temps- és abandonat per asemàntic. La conducta del grup pot ser intuïtiva -emocional, recriminadora, no sense exaltació-, i a vegades escassament racional, però al mateix temps racionalitza, perquè reconeix les seves coses en l’horitzó que es proposa. Si té una organització, la utilitza, si disposa d’una Administració, se n’apropia per fer-ne un instrument. Apel.la a les lleis per servir-se’n, les canvia per legitimar-se, les aplica o les oblida només si li convé, i així aquestes lleis, que permeten formalitzar les idees ètiques, es converteixen en la lògica que declara la pròpia innocència i acusa l’oponent. Les seves pretensions inconcretes són desassenyades per al sentit comú: són l’insensat. Sovint l’acusa, de manera impotent, de deliri o de follia clínica. Psicològicament es podria dir que es tracta, més aviat, d’un estat d’èmfasi en el grup, en l’esperança compartida, d’autoafirmació euforitzant. Però potser aixó no és res més que un símptoma. Per al Moviment, la qüestió no és primàriament un assumpte jurídic, sinó el moviment en què les coses apareixen i són reconegudes amb sentit. Així doncs, accepta el risc (o potser més aviat l’acccepta i no l’accepta, perquè els fets l’obliguen a fer veure), l’estímul. El repte compartit és celebrat. La inadequació entre el signe i la cosa s’arrela a l’abisme de la imaginació.

Servus: M’ha ben arraconat. El grup, quan és massiu, magnifica la seva importància. La massa no es coneix mai com a individu. El desengany, així, és improbable.

Heremos: No em sigui tremendo, Libery! Ha dinat?

Servus: No tinc gaire gana.

Heremos: Vingui a casa. Faré un arrebossadet de peix. 

Servus: I ara em dirà que cal cuinar-lo amb desprendiment i gest delicat per no desfer la textura, amb atenció al foc.

Heremos: M’hi jugo el prestigi personal! Convidarem a la Vangual i algú més. Vingui! Després fumarem.

Servus: M’ha ben arraconat.

Contradiccions

No sé si és possible morir de silenci. Aquesta setmana han aparegut les primeres estelades al pati. I també, naturalment, algunes banderes espanyoles. Algunes alumnes deien: “Si elles porten estelades, per què no podem portar nosaltres la bandera d’Espanya?” Aquestes capes ultraistes que veiem arreu són una vestimenta entristidora. Afortunadament, algunes profesores amb seny han demanat a les nenes que les deixin a casa, i em penso que així ho han fet.

La vaga del dimarts -si és que era una vaga- i que no vaig secundar, ha produït l’efecte inaudit que els professors parlin del tema que a tots preocupa poc o molt. Fins ara hi avia un silenci caute més que respectuós, tinc la impressió. Ara un col.lega em diu que acaba de llegir una notícia que l’indigna. Està sorprès i considera que a Espanya hi governa Franco i, gairebé fora de sí, afirma que la Unió Europea expulsarà Espanya per la seva inexistent democràcia. Un altre col.lega, pacifista i amant de la natura, lamenta que la policia hagi actuat amb una violència inacceptable. Li dóno a entendre que no m’ho ha semblat així, i li puntualitzo que hi ha hagut exageracions. A ell, però, aquestes exageracions (dos dits, tres dits, quatre dits) no li importen. Tant és. La qüestió és que “tenim dret”. Em posa l’exemple de Rosa Parks. Ja veig que estem en els clixés de la propaganda habitual. Però estic una mica sorprès, suposo que és que no hi estic habituat.

La cosa, però, em fa reflexionar. ¿Com és possible que aquestes bones persones, cultes -són llicenciats- i a qui, per professió, els pertoca una relativa responsabilitat pública, parlin amb aquest hiperbolisme sobre qüestions bàsiques d’interès general? M’adono que no tenen entesos conceptes bàsics de Dret, ni del que és un Estat de Dret. I si els tenen entesos, prescindeixen d’aquesta comprensió. Per a ells, puc suposar, la cosa, la questio, no és fonamentalment un assumpte jurídic. Al mateix temps, però, parlen de tenir dret, cosa que em sembla contradictòria.

Ara que hi penso, quan vaig preparar l’oposició per accedir a la Fàbrica, vaig haver d’estudiar la LOGSE i demostrar que me la savia. Em pregunto si no seria més útil que els funcionaris estiguessin obligats a aprendre els fonaments rudimentaris del Dret que regeix les nostres institucions. Passa que s’exigeix als professors -en particular a aquells que són interins i no han opositat- una subtil i tàcita lleialtat al director del centre educatiu, que és qui decideix algunes de les coses que a ells els pot afectar en el treball quotidià. Així ho ha decidit el Govern d’Espanya. En la nostra Administració, però, un càrrec pot tenir un matís polític comprovat, si no m’equivoco. Però, de fet, no en sé res. Em limito a observar o, més aviat, a distreure’m.

El professor que va parlar amb intel.ligència dilluns a les vuit del matí tenia previst fer un viatge per motius familiars i va demanar un permís amb suficient antel.lació. Aquest permís li va ser concedit en el moment de demanar-lo. Dimecres, a primera hora, li va ser sobtadament denegat. M’ho va explicar amb una certa tristesa, dient-me que ho considerava una represàlia. No entraré en els detalls. A mi també m’ha semblat una represàlia per haver-se pronunciat partidari de la llei vigent. Així anem.

Ara al departament on treballo hi ha cuques. No n’hi havia vist mai cap abans. Una cuca grossa, ben alimentada, a la paret, lluent. Va venir una professora de Diversitat i, argumentant en contra dels meus dubtes humanistes i compassius, la va esclafar, provocant el crec habitual que fan aquests petits blindats, segurament sabeu a què em refereixo. M’han comunicat que algunes nenes tenen polls. Una mare ha denunciat que havien vist un poll en un dels auriculars de l’aula d’informàtica. El tècnic de manteniment l’ha inspecccionat. No sembla que tinguem plaga.

La comunitat educativa enraona

Aquest matí a les vuit, els alumnes estaven aplegats al pati i davant les portes d’entrada a l’edifici. El passadís estava silenciós. Quan he entrat a la sala de professors hi he vists algunes cares llargues. El silenci era inusual, cerimoniós i amatent. Quan s’hi han assegut tots els qui havien de fer classe a aquella hora, el senyor director s’ha adreçat a nosaltres i ha dit:

“A veure. Aquesta reunió és per parlar dels actes greus de violència que van ocórrer ahir. Com tots sabeu, la violència ha estat inacceptable. Se’ns ha demanat que fem una reflexió al respecte i creiem que l’hem de fer. O sigui. En tant que nosaltres defensem uns valors, cosa que fem habitualment, ja sigui a les tutories, les classes de valors ètics, etcètera, pensem que hem de reunir els alumnes per informar-los del que va passar. Els reunirem en una sala i els farem mirar les notícies de TV3 per què estiguin informats. De manera que, degut a la gravetat dels fets, se uns encomana la tasca ètica de comunicadors. Llavors, a les dotze, vint minuts abans del descans, baixarem al pati i farem un acte per manifestar el nostre rebuig de la violència policial. A continuació es farà l’esbarjo.”

“Perdona que faci aquesta interrupció, ha dit un professor, però em penso que és important tenir en compte el següent. Jo tampoc sóc partidari de la violència, és clar que no! Però la policia que va intervenir en els fets d’ahir obeia ordres judicials. Hi va haver un avís i tothom ho savia. Fins i tot hi va haver pares que portaven els seus fills. Com és possible? No es pot manipular els nens d’aquesta manera! La situació és molt excepcional i la causa s’ha d’atribuir a la conducta del govern de la Generalitat en la seva obstinació per tirar endavant un acte il.legal. Són ells qui han incitat la població.”

“A veure. Sense entrar en polèmiques que no pertoquen en aquest moment. També en el règim de Franco hi havia un estat de dret, però hi ha coses que es poden canviar.”

Algú ha puntualitzat: “La nostra feina no és comunicar. No som propagandistes. La nostra feina és ensenyar.”

Una professora sensata, nova d’aquest curs i no part de l’equip directiu, ha intervingut d’aquesta manera: “Els alumnes estan esperant per entrar a classe. No els podem retenir més estona. Proposo que es respecti la llibertat de càtedra i que cada professor faci el que consideri convenient.”

I així s’ha fet.

Una visita inesperada

La meva amiga S es preocupa per tenir el negoci en situació regular. Es tracta d’un pis d’hospedatge. Procuro evitar que em multin per no tenir llicència, però l’Ajuntament no em concedeix la llicència que m’exigeix, diu. M’exigeix una llicència que  no em vol donar. Només la dóna al rics.

La meva experiència corrobora aquesta observació. Prop d’on visc, s’hi han edificat tres o quatre edificis sencers, alçats de nou, i les obres segueixen per remodelar o reconstruir encara nous edificis i apartaments. Es tracta d’una inversió milionària. No té res a veure amb l’economia del petit negoci local. El que em desagrada d’aquests edificis no són els edificis, sinó la gent. Hooligans i vedettes que criden com goriles pels balcons i com harpies desllorigades a la terrassa fins tard a la nit. L’efecte carnavalesc sovint hi és indecent. Els inquilins van i vénen gairebé sense interrupció, per estades de dues o tres nits. A vegades són famílies o grups educats. Quan és així, tenim sort i no hi ha res a dir.

El que sembla evident és que l’opinió dels veïns val menys que la del lobby pakistanès, que és qui va encetar la primera reacció contra la indecència d’uns joves exhibicionistes a la Barceloneta, si ho recorden. Potser vaig equivocat, però m’ho sembla així. Personalment no hi veig inconvenient a posar un negoci en una vivenda, sempre que no sigui sorollós, no faci mala olor i sigui legal. En canvi, si em parlen d’un edifici sencer llogat a grups nombrosos i sense cap vigilant present per respondre del que passa -com és el cas de l’immoble adjacent- llavors el meu vot és no i no. Però sobre això no es pot pas votar. L’Ajuntament regula i persegueix el petit inversor, els borrokos i les borrokes agredeixen els turistes, i els rics es fan més rics, sovint gràcies a la paciència dels veïns.

S ha volgut presentar-me una amiga alemanya, a qui anomeno Ç. Es tracta d’una pianista que ha vingut de visita amb el seu fill. Ha triat Barcelona a última hora, perquè Turquia és un destí perillós, diu. El govern d’Erdogan té un servei d’espionatge molt eficaç, actua a través de les xarxes socials i té una base de dades important. Si l’aduana reconeix un possible dissident, passarà tres dies a la presó preventiva. A Alemanya, diu Ç, la majoria de la població turca és favorable al president actual. El van votar majoritàriament i de manera contradictòria, perquè la seva política va en direcció contrària als drets civils que són un orgull de la societat alemanya. On anirem a parar?

Ç exposa la preocupació que l’amoïna. Porta a la bossa el llibre de llatí que són els deures del seu fill de dotze anys. Inexplicablement, però, Vueling no li ha permès de dur el violí a la cabina de l’avió. Com ho farem ara? Improviso i començo a trucar les botigues on sé que poden llogar violins. Imagino, naturalment, que tots estan d’agost. Envio missatges a alguns amics, i estem de sort, perquè contesten i de la manera més simpàtica s’ofereixen a prestar un violí que la seva filla no utilitza. M’alegra poder ajudar aquesta senyora i el seu fill, i també em sento orgullós d’uns amics tan despresos i tan acollidors. Quan anem a recollir l’instrument al seu pis, ens reben amb orxata fresca i cafè (cafè negre per a mi); la filla ens mostra el fiddle i ens regala amb una dança; el pare, mentre intenta descriure en anglès què és una xufa, entona una cançó turca habitual en el seu repertori, Ç reconeix la melodia i la canta també. La melodia puja, baixa, té una orografia detallada, d’un encant decisori, captivador. És Istambul! És un himne a Istambul, una cançó molt antiga. Els sufís diuen que és una cançó sufí, els sefardites diuen que és una cançó jueva, els ortodoxos afirmen que és cristiana, els sunites diuen que és seva i els yazidites també. Tothom diu que la cançó és seva!

Servus: -I per què no dir la veritat? Éstà ben clar: és una cançó catalana!..

Amb Ç i el seu fill hem passejat per la Rambla. La ironia és que, un dia després, la Rambla era el lloc menys segur de tots. Encara que llavors jo ja no era a Barcelona, he sabut que Ç i el seu fill no han pogut arribar a l’apartament perquè estava dins la zona tancada per raons de seguretat. Han aconseguit allotjament gràcies a l’hospitalitat d’una persona amable que han conegut pel carrer.

Un dia després de la bàrbara matança, en un cafè del barri, sona a la ràdio “jo no vull fer el soldat” del grup català Sau i em pregunto si la programació no obeeix a un criteri d’endoctrinament subliminal, encara, en el multiculturalisme soft habitual. Aquest endoctrinament no em preodueix cap mena de consol. Cap ni un! Fullejo un diari subvencionat. L’analista, un psicòleg, es refereix a la “manca d’adaptació”. No he llegit que cap psicòleg mediador reconegués el fracàs total del seu mamisme. Potser és que els fascina la bèstia.

Bona nit, lluna plena

Ahir a la nit, al Dakar. Assegut al tamboret, al recés de l’entrada, fumant. Un senyor em dóna a entendre que a la terrassa hi estaré més fresc. Interpreto que vol conversa i m’hi atanso per compartir taula. Sí, parlo espanyol. No, no sóc anglès. De seguida passem a parlar en català i el senyor manifesta una curiosa ansietat per alliçonar sobre els temes més sorprenents i desllorigats. Intento seguir el fil, i de tant en tant el tallo, per no enmallar-me. M’assabento, és clar, que Colom era català, que a Veneçuela utilitzen l’expressió “buscar tres pies al gato”, traducció literal de “buscar tres peus al gat”, en realitat una corrupció de “buscar tres pèls al gat” que, segons sembla, s’explica perquè només les gates tenen tres pèls, mentre que els gats en poden tenir dos i prou; em diu que Espanya és una invenció del segle XIX i que Europa es va originar a Catalunya. No me’n sé avenir! Aquest senyor cerca le revelació de la història esotèrica, la “no oficial”, però està en possessió d’un fil conductor ple d’almogàvers (“homes coratjosos”, m’especifica). Li faig de tallahams, però ell és  incansable, inquisittiu. Berga, m’informa, és un topònim ibèric que vol dir “lloc”. Per aixó hi ha molts indrets a Europa anomenats Berga, Bergen etc. “Per això” vol dir -per tant!- que tots aquests indrets procedeixen de Berga! Mmm… Aquest senyor busca el primer espermatozou, el primer colló, ja ho veig. Nostàlgia catalana, metafísica catalana. Lògica fantàstica.

Em diu que va viure deu anys a Tànger: “els deu anys més feliços de la meva vida”. Potser hi va néixer? Li demano que me’n parli, però es mostra circumspecte: hi ha una riera… és una ciutat més segura que Barcelona… Ara, vostè potser no sap que Cervantes era català. Doncs mira, aquí m’ha toca la fibra! El Quixot és una traducció del català. Una traducció del català! I no només Cervantes era català, sino que Cervantes i Shakespeare eren una sola persona. I aquí em torna a tocar la fibra. 

Aquest investigador és un cas. Ho sap tot sobre Cervantes, però, vet aquí, desconeix el nom de Cide Hamete Benengeli. Això sí, com que és honest, m’assegura que ho repassarà. Durant la mena de conversa, no he oblidat ni un sol instant que eren les dotze de lluna plena. De totes maneres, li he deixat ben clar: A Cervantes se’l respecta.

La mestressa ha sortit a recollir cadires. Bona nit, predica. Porta el cabell allisat amb una ondulació a les puntes, a l’estil ye-yé, que l’afavoreix. Si hi ha una cosa que supera el pensament màgic és una mestressa que us diu bona nit. Contra aquest fet no s’hi pot res. És una proclamació inapel.lable, universal. Bona nit és bona nit.