Una dieta ideal

Conversa informal amb Éric Heremos.

SL: En una altra ocasió vam conversar sobre l’anomenada nova pegagogia. En concret, ens vam entretenir sobre un dels seus principis axiomàtics. Segons aquesta nova pedagogia, l’alumne no ha d’aprendre continguts transmesos per un professor, sino que ha d’aprendre a aprendre allò que necessita saber. Aquesta és la nova pràctica que s’ha de dur a les aules, extensivament, perquè és la bona. Per aplicar-la, el professor ha de ser format, pels nous pedagogs, en la filosofia preconitzada i en els procediments adequats ala seva pràctica. Exposat això, aquí s’hi va inserir un argument una mica mecànic, però que tindrem en compte en forma de pregunta. I és que, si l’alumne no ha d’aprendre, sinó que ha d’aprendre a aprendre, no haurà, en algun moment, d’aprendre a aprendre a aprendre?

EH: Potser. O potser el professor haurà d’ensenyar a aprendre a aprendre. La funció de l’entrenador, o del mestre o professor, és ensenyar a aprendre a aprendre. L’enorme complexitat d’aquest concepte convida a considerar la supressió d’exàmens i assignatures i substituir-los per una pràctica més flexible, moderna i eficaç.

SL: Es podria afegir, com diu l’anunci, (i deixi’m adoptar la primera persona, per tal de resultar més proper al meu públic) que “el que volem és fer que cadascú tregui el millor que té dins seu”.

EH: És clar, ningú vol el pitjor dels altres. A ningú li agrada pensar que té el pitjor en ell mateix.

SL: No, això a ningú li agrada. La qüestió pendent, llavors, és definir què és el millor.

EH: Es podria dir que aquesta és una qüestió transcendental. Per començar, la voluntat del pedagog d’immiscir-se en la interioritat de la persona poc donduir a resultats molt ambigus. Sobretot quan la definició dels conceptes no és molt acurada. Passa, però, que la pedagogia s’acostuma als conceptes paracientífics i sovint, potser de bona fe, se li tornen dogmàtics. No vull dir que es tracti d’un assumpte únicament científic, precisament. Però, en general, la qüestió de què és òptim rellisca sobre conceptes més prometedors que rigorosos. La incapacitat  pedagògica d’admetre la crítica raonada confirma que la pedanteria no serveix per escoltar.

SL: Mestre, àrbitre, gurú, deixant de banda la qüestió dels noms. Si cal que ensenyi a aprendre a aprendre, llavors, en algun moment, algú hauria d’ensenyar a ensenyar a aprendre a aprendre. Podria ser aquesta la solució a la qüestió transcendental? Però jo el que he vist és una manca de pronunciament, una abstenció, fins i tot una prevaricació, en el sentit que qui sap està obligat a…

EH: Això és difícil.

SL: Posem-ho més fàcil. La relliscada converteix el concepte d’ensenyar en polèmic per si mateix, en una polèmica estimulada deliberadament, promoguda institucionalment. Això de pragmàtic en té ben poc. Entenc que els continguts són substituïts per l’interès de la persona de l’aprenent. Es tracta d’un segrest ideològic. La formulació d’un concepte bàsic sempre es troba contra la superioritat moral de la persona i així no hi ha raonament que no es converteixi en fum misteriós. L’exposició raonada de l’esperiència és substituïda per una autoritat difusa, que converteix la seva incapacitat intel.lectual en pretext d’autoritat. Em sap greu, però això ho he vist moltes vegades. No ho mencionaria si l’efecte no fos paralitzador. 

EH: El que cal és una Estructura d’Estat.

SL: I això què vol dir? El motor inmòvil, l’entrenador que entrena sense que l’entreni ningú, la intel.ligència emocional que no s’emociona?

EH: És una proposta de poder i de control de població, fiscal i ideològica. Realitzat, això sí, per una curiosa amalgama entre anarquistes i capitalistes conservadors. Per a un observador llunyà, tot sembla força relliscadís, però vagi a saber!

SL: Un moment. El que vostè em diu és que l’educació pública està adreçada a reproduir una ideologia concreta?

EH: És possible. Per altra banda, no hi ha res de nou, en això. El que jo dic és que la qüestió transcendental ni tan sols ha estat plantejada.

SL: Sí que hi ha res de nou. D’entrada s’ignora el criteri professional dels implicats, la seva experiència i la seva capacitat d’opinió, errada potser, però formada. Qualsevol esforç intel.lectual, si no s’adiu al dogma, serà ignorat.

EH: Estrictament, tampoc això és nou. No és que m’agradi dir-ho, és clar. Pensi que, de moment, no hi ha hagut grups cessats per raons ideològiques. I no ho veig probable. 

SL: L’acció és més subtil. Entre la pedagogia, considerada com a intervenció ideològica en el món, i l’activiat política, s’observen coïncidències.  

EH: Ara ho veu! Està bé. Felicitats.

SL: Aquestes coïncidències tan coïncidents, tan nominals! semblen el Gran Criteri que administra les coses públiques. La Gran Estratègia!

EH:Segurament la natura de les coses tendeix a aquestes confusions, no li sembla? Per aquest motiu el discerniment és tan d’agrair, començant pel que diferencia entre la realitat i, per dir-ho breument, la bona imatge d’un mateix -que necessàriament és parcial, sotmesa a distorsions i exageracions. No és temps de bolets, ara?

SL: No ho sé. Aviat, em penso.

EH: El pensament que renuncia a la contemplació, que li és tan necessària i natural, es veu a si mateix en tot. Llavors, les coses petites, les veu grans. Però segueixen sent petites, és clar. Per posar-hi remei, només pensa en canviar-se els cabells, en posar-se una samarreta significativa, i no para d’emprenyar a tot quisqui amb el seu nyiguo-nyago important, de compadir-vos si el trobeu inintel.ligible, d’inventar normes i desnormes i d’aprendre a aprendre.

SL: Podria ser que el pedagog pedrapicat es fes amb l’activista de gran tirada? Què li sembla? No són obstinacions coïncidents?

EH: En desconec tots els detalls. Per a mi, això és del domini públic i privat de l’atzar.

SL: Home, un atzar que creix amb formes regulars…

EH: D’acord. Però no deu pas ser una planta carnívora.

SL: Aquest gir taxonòmic fa pensar en una al.legoria de la fascinació i la inhibició. És això? No vol pas dir que les plantes carnívores s’alimenten de bitllets de banc…