El consell de d'Alfredo Casella

Si és un fet que l’amic que us ha recomanat o prestat un bon llibre us alegra, Sebastián Colombo no em va pas deixar sense alguna impressió. Perquè va ser ell qui, per pròpia iniciativa, em va recomanar i em va prestar el llibre d’Alfredo Casella sobre el piano, que vaig llegir inmediatament. El record que en tinc és llunyà, però vull mencionar-ne una petita severitat. Casella desaprovava que un professor fes tocar a un alumne una peça que ell mateix no tenia nivell per resoldre satisfactòriament. L’alumne vol tocar aquella sonata, aquell concet? D’acord, necessita una altre professor més capacitat. És ben lògic. Com que no ho sé fer, no ho sé ensenyar i no ho exigeixo a ningú. Aquest consell, tan elemental (tan elemental que fa riure) i, si un si fixa un moment, tan necessari, és una regla d’or. Es pot aplicar a camps diferents? Jo procuro fer-ne cas -però les hores se m’amunteguen al damunt-, tant com puc, per bé que treballo amb grups. La dificultat d’aquest consell, que és un principi pedagògic honest, rau en aquest fet curiós: algunes coses, un desconeix si les sap fins que no ha intentat ensenyar-les. No em refereixo a la mecànica (que també pot ser), sinó a un aspecte més indefinit de la imaginació. En termes generals, prenc el consell com a norma, en primer lloc perquè estalvia temps; en segon lloc per evitar caure en la demagògia davant d’algú que em deposita, suposem, la seva confiança; i finalment, per identificar la lògica d’algunes premisses que presenten un aspecte magnífic i complicat però, de fet, són intel.lectualment fraudulentes.

Això ho dic perquè a mi m’ha tocat veure molts pedagogs, acòlits i imitadors passejant-se per damunt les meves celles. Tots magnífics. Ho entenem. Ben connectats. D’acord. Serà difícil trobar-hi algú que toqui un instrument. Escriuen en una siglaparla que em fa mal d’orelles i fins i tot irrita un sentit que no tinc definit amb un nom...

Josef Hofmann deia que l’alumne que no vol obeir un mestre ha de buscar-se’n un altre. Si vol aprendre amb un mestre, ha de fer el que ell li diu. Aquesta confiança, no cal afegir, està implícita en l’afirmació de Casella, que s’adreça més aviat a l’honestedat i bon ofici de qui ensenya. Qui ha après bé una peça, en coneix les dificultats i generalment pot preveure les que trobarà un estudiant. La meva experiència laboral està a un nivell força diferent d’aquest mestratge exemplar. Però el vull recordar aquí perquè em sembla adreçat a la llibertat de l’individu. Si qui vol ensenyar, o és sol.licitat a ensenyar, coneix una peça, és que hi ha dedicat un temps, una atenció, una articulació física i espiritual que impregna la memòria. Facin el favor: oblidin la màquina. La persona que decideix, assumeix les conseqüències de no ser únicament imitatiu, si és el cas. S’ha de representar una imatge interior de la cosa; la realitza ara i aquí. No és poc. En facin la proba i opinin. Sovint ha de considerar reflexivament les circumstàncies inesperades, naturalment, a vegades poderoses. La seva capacitat de comprendre i reaccionar proba la seva intel.ligència i la seva preparació. També la intuïció, la vitalitat.

Parlar d’aquestes coses no és que em serveixi de gran cosa. En els assumptes demogràfics i sociològics urgents, la meva feina hi té un lèxic molt escàs. Dins de la meva professió, sóc més aviat un gra de sorra que de lli. De manera que no voldria pas semblar solemne, però, si algú vol escoltar, li diré que, a desgrat de la pedanteria ideològica més consagrada, el consell de Casella és important. Em limito a observar els fets. L’alumne, posem, aprèn més ràpid o més lent. Aprendre més lent no vol dir necessàriament aprendre menys. Hi ha una figuració interior, sòlida, convençuda, definida, durable, que en alguns casos té una riquesa i potser una eficàcia, amb el temps, superior a la simple velocitat que encerta, però pot ser mecànica i indiferent. Com valorar aquestes coses? Difícil. Al mateix temps, hem de trobar la manera de simplificar. Un altre exemple. Un alumne és molt expressiu; un altre ho sembla menys. Qui dels dos ha après una noció fonamental, qui l’aplicarà de forma més extensiva? S’hauria de veure.

Però per veure-ho, és clar, cal ser-hi. Els pedagogs no tenen temps de ser-hi, és clar. La norma del torinès Casella els sembla un tecnicisme particularista, una formulació marginal -segurament prescindible. A alguns individus els agrada veure’s a si mateixos com a infractors arriscats, nois i noies protagonistes d’una aventura perenne i meritòria (remunerada). No entenen el que fa el seu subordinat, pobre Gillot. Però ells manen. Amb això en tenen prou perquè són grollers. I així anem passant.

Tarda a la fàbrica. Un col.lega que vol ajudar ens ha projectat part del material d’un curs per a futbolistes. Imatges de crítica Gestalt. Quina realitat veu vostè? S’adona que la realitat depén de qui la mira? I aquí, no s’adona que s’hi ha de fixar millor? Així doncs, vostè li dirà a l’alumne etc. A continuació un vídeo animat, protagonitzat per robots de Pixar, amb música de Grieg versionada per una màquina -que vénen els trolls! Un nen s’envala com una moto -el “diferent”, però ningú hi pren mal. El món és més bonic perquè hi ha gent diferent. Que ho veuen? Etc.

Un professor m’ha comentat, a sota veu: Tinc alumnes que no entenen el que llegeixen. Així doncs, he contestat, de què hauríem de parlar ara? Etc. etc.

Una tarda estranya, fosca, d’un cel pesat que us buida allò que teníeu a dir -i no sabíeu que teníeu res a dir.