La direcció del vent

“Aquesta tarda he sortit a passejar. He fet unes passes, més aviat, i m’he assegut a un banc de Rambla de Catalunya. Tenia ganes d’estar a l’aire lliure. Feia un ventet, he imaginat que era el vent que bufa entre Collserola i la Serra de la Marina. M’he preguntat si venia de lluny o era un giravolt tèrmic. No n’estic segur, però la direcció era clara, Aragó endavant. M’ha agradat escoltar el vent. En els dies pesats, en aquesta ciutat, de núvols baixos, grisos, indesxifrables, un ventet s’agraeix. Un es queda pensant en la incertesa de si anuncia un ruixat, amb la premonció de volums granatosos, o si només fa veure, circul.la i cansa. El fum era pesat. Vull dir el dels cotxes i les motos, vora el semàfor. Queia i es desfeia a l’altura del passejant.

Mentre estava allà assegut, esbrinant el vent i el moviment de les línees corporals més efímeres, hi he vist un senyor que parlava per telèfon, era el senyor Calzada. Uns moments després, ell o el seu sòsia, ha pujat a una moto de gran volum, equipada amb tres maletes anguloses, i ha fet el seu camí. Aquest individu, a qui no conec de res, es va despenjar per un somni una vegada. Em molesta una mica de dir-ho, però és un fet que jo no trio pas les associacions oníriques. Vaig somniar que el senyor Calzada era un tinent o alferes que em donava ordres i més ordres (donava ordres al personal, però qui somniava era jo), amb el refinament de l’estudiant que ha d’imposar-se al no-tu exhibint una crueltat aparent, però no insatisfactòria. Ordres inútils, ordres per demostrar l’autoritat de qui no té altra feina que demostar-la. La realitat és al.lusiva, escàpola, en el somni. Només vaig somniar una figura, un arquetip que s’adiu amb els meus fantasmes, les meves febleses, les meves obsessions, i la meva experiènca personal, que no és únicament un producte de la fantasia, és clar.”

He rellegit l’apunt anterior, escrit la setmana passada, i m’he preguntat què n’he de pensar d’aquesta mena de somnis de càstig. Jo diria que el fet que hi hagi un personatge concret, un factòtum identificable, és més aviat bon senyal. És una fórmula per despendre’s, objectivant-lo, d’un sentiment de culpa i vergonya inexplicable. Quan es presenta sense forma, sense figura ni relat, la partició interior que produeix és molt més intensa, més profunda. Equival a una angoixa vertiginosa, de la qual un n’és el responsable, en el somni. El desconcert és davant l’enigma, i l’enigma és indesxifrable, la inquietud no té fi. Quan el somni captura aquesta lògica perversa, inventa, o troba, una figura de castigador. El sofriment és menys intens, perquè d’entrada s’ha produït una reacció d’autodefensa. I també perquè, un cop obirat el depredador, un el pot caçar o defugir-lo -segons. Pot passar que el castigador tingui un aire benestant, sobreactuat i en definitiva ridícul. En el somni hi actua el ressentiment, això em sembla clar.

Sobre la qüestió de per què l’aparició del tinent Calzada i no un altre, no sabria dir-ne res. La vida quotidiana està farcida d’imatges, composta de descomposició, de fragments i vaguetats. La por, el desig, fan les seves associacions. En aquest cas, es tracta d’una celebrity. Això, per si sol, ja ho és un càstig! El somni ha posat el personatge al nivell de la “gran història”, com si es tractés d’un Berenguer o similar. Que hi ha un poc que pugui de facècia i de burla, em sembla que sí; però això no vol dir que sigui menys seriós. Potser en aquesta dificultat, en aquesta complexitat, caldria buscar una part de l’explicació de la persona. Els detalls atzarosos són, és clar, abundants, a tenir en compte. Però, com?

Aquests darrers dies ha acabat plovent, amb llamps i cortines d’aigua. Després, núvols esparsos. Aquest matí, un cel gris, quiet, una premonició de l’hivern. Els canvis són ràpids.

Conversa amb J. Em parla d’un amic seu, il.lustrador de llibres de text. Les correccions que es veia obligat a realitzar per exigència editorial, ideològica, eren del tipus:

-Ha dibuixat la nena més petita que el nen.

-Lògic. La nena està més lluny. Segons la perspectiva, ha de ser més petita.

-Això és discriminació sexual. La nena ha de ser, com a mínim, tan gran com el nen.

Etc.

El seu amic va acabar deixant la feina d’il.lustrador. Es va cansar de modificar els seus dibuixos. De sentir exigències que no respectaven el criteri artístic més elemental.