John Dubuclet, trombó en mà, em feia aquest raonament: “Quan tots els alumnes d’un professor toquen bé, vull dir sense extravagàncies, amb una correcció bàsica, considero que el treball del professor hi és. Els alumnes estudiosos, amb capacitat, tothom els vol, però els resultats que assoleixen fácilment els ve més per natura que pel guiatge del professor. En canvi, quan tots els alumnes, amb talent o no tant, quan tots toquen bé, fan les coses bé, llavors éstà clar que hi ha una feina feta.”
(Aquest comentari arrencava d’una coïncidència -en aquell temps ell ensenyava en un centre on hi treballaven dos trompetistes que jo havia conegut: havíem fet colzes de bolo durant els anys d’estudis; recordar persones per a qui un mateix he estat, molt probablement, poc més que un pronom feble, és una de les perspectives curioses de la memòria.)
Ara ja fa molts anys que no agafo un trombó. Però sovint he tingut present el comentari de John Dubuclet, que em sembla una generalment equilibrat, generos, i escaient per arranar alguna vel.leitat de les meves. Qui vol ensenyar a tocar un instrument, a un nivell elemental o mitjà, ha d’escoltar, fer-se entendre, no deixar passar, perseverar, reconèixer, sempre. És una feina d’una humiltat que pot arribar exigir una energia extraordinària. I caràcter també. I és que, tard o d’hora, ens haurem d’aplegar per tocar tots junts. I veurem què sona.
(Això era molts i molts compassos enrere)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada