Contradiccions

No sé si és possible morir de silenci. Aquesta setmana han aparegut les primeres estelades al pati. I també, naturalment, algunes banderes espanyoles. Algunes alumnes deien: “Si elles porten estelades, per què no podem portar nosaltres la bandera d’Espanya?” Aquestes capes ultraistes que veiem arreu són una vestimenta entristidora. Afortunadament, algunes profesores amb seny han demanat a les nenes que les deixin a casa, i em penso que així ho han fet.

La vaga del dimarts -si és que era una vaga- i que no vaig secundar, ha produït l’efecte inaudit que els professors parlin del tema que a tots preocupa poc o molt. Fins ara hi avia un silenci caute més que respectuós, tinc la impressió. Ara un col.lega em diu que acaba de llegir una notícia que l’indigna. Està sorprès i considera que a Espanya hi governa Franco i, gairebé fora de sí, afirma que la Unió Europea expulsarà Espanya per la seva inexistent democràcia. Un altre col.lega, pacifista i amant de la natura, lamenta que la policia hagi actuat amb una violència inacceptable. Li dóno a entendre que no m’ho ha semblat així, i li puntualitzo que hi ha hagut exageracions. A ell, però, aquestes exageracions (dos dits, tres dits, quatre dits) no li importen. Tant és. La qüestió és que “tenim dret”. Em posa l’exemple de Rosa Parks. Ja veig que estem en els clixés de la propaganda habitual. Però estic una mica sorprès, suposo que és que no hi estic habituat.

La cosa, però, em fa reflexionar. ¿Com és possible que aquestes bones persones, cultes -són llicenciats- i a qui, per professió, els pertoca una relativa responsabilitat pública, parlin amb aquest hiperbolisme sobre qüestions bàsiques d’interès general? M’adono que no tenen entesos conceptes bàsics de Dret, ni del que és un Estat de Dret. I si els tenen entesos, prescindeixen d’aquesta comprensió. Per a ells, puc suposar, la cosa, la questio, no és fonamentalment un assumpte jurídic. Al mateix temps, però, parlen de tenir dret, cosa que em sembla contradictòria.

Ara que hi penso, quan vaig preparar l’oposició per accedir a la Fàbrica, vaig haver d’estudiar la LOGSE i demostrar que me la savia. Em pregunto si no seria més útil que els funcionaris estiguessin obligats a aprendre els fonaments rudimentaris del Dret que regeix les nostres institucions. Passa que s’exigeix als professors -en particular a aquells que són interins i no han opositat- una subtil i tàcita lleialtat al director del centre educatiu, que és qui decideix algunes de les coses que a ells els pot afectar en el treball quotidià. Així ho ha decidit el Govern d’Espanya. En la nostra Administració, però, un càrrec pot tenir un matís polític comprovat, si no m’equivoco. Però, de fet, no en sé res. Em limito a observar o, més aviat, a distreure’m.

El professor que va parlar amb intel.ligència dilluns a les vuit del matí tenia previst fer un viatge per motius familiars i va demanar un permís amb suficient antel.lació. Aquest permís li va ser concedit en el moment de demanar-lo. Dimecres, a primera hora, li va ser sobtadament denegat. M’ho va explicar amb una certa tristesa, dient-me que ho considerava una represàlia. No entraré en els detalls. A mi també m’ha semblat una represàlia per haver-se pronunciat partidari de la llei vigent. Així anem.

Ara al departament on treballo hi ha cuques. No n’hi havia vist mai cap abans. Una cuca grossa, ben alimentada, a la paret, lluent. Va venir una professora de Diversitat i, argumentant en contra dels meus dubtes humanistes i compassius, la va esclafar, provocant el crec habitual que fan aquests petits blindats, segurament sabeu a què em refereixo. M’han comunicat que algunes nenes tenen polls. Una mare ha denunciat que havien vist un poll en un dels auriculars de l’aula d’informàtica. El tècnic de manteniment l’ha inspecccionat. No sembla que tinguem plaga.

La comunitat educativa enraona

Aquest matí a les vuit, els alumnes estaven aplegats al pati i davant les portes d’entrada a l’edifici. El passadís estava silenciós. Quan he entrat a la sala de professors hi he vists algunes cares llargues. El silenci era inusual, cerimoniós i amatent. Quan s’hi han assegut tots els qui havien de fer classe a aquella hora, el senyor director s’ha adreçat a nosaltres i ha dit:

“A veure. Aquesta reunió és per parlar dels actes greus de violència que van ocórrer ahir. Com tots sabeu, la violència ha estat inacceptable. Se’ns ha demanat que fem una reflexió al respecte i creiem que l’hem de fer. O sigui. En tant que nosaltres defensem uns valors, cosa que fem habitualment, ja sigui a les tutories, les classes de valors ètics, etcètera, pensem que hem de reunir els alumnes per informar-los del que va passar. Els reunirem en una sala i els farem mirar les notícies de TV3 per què estiguin informats. De manera que, degut a la gravetat dels fets, se uns encomana la tasca ètica de comunicadors. Llavors, a les dotze, vint minuts abans del descans, baixarem al pati i farem un acte per manifestar el nostre rebuig de la violència policial. A continuació es farà l’esbarjo.”

“Perdona que faci aquesta interrupció, ha dit un professor, però em penso que és important tenir en compte el següent. Jo tampoc sóc partidari de la violència, és clar que no! Però la policia que va intervenir en els fets d’ahir obeia ordres judicials. Hi va haver un avís i tothom ho savia. Fins i tot hi va haver pares que portaven els seus fills. Com és possible? No es pot manipular els nens d’aquesta manera! La situació és molt excepcional i la causa s’ha d’atribuir a la conducta del govern de la Generalitat en la seva obstinació per tirar endavant un acte il.legal. Són ells qui han incitat la població.”

“A veure. Sense entrar en polèmiques que no pertoquen en aquest moment. També en el règim de Franco hi havia un estat de dret, però hi ha coses que es poden canviar.”

Algú ha puntualitzat: “La nostra feina no és comunicar. No som propagandistes. La nostra feina és ensenyar.”

Una professora sensata, nova d’aquest curs i no part de l’equip directiu, ha intervingut d’aquesta manera: “Els alumnes estan esperant per entrar a classe. No els podem retenir més estona. Proposo que es respecti la llibertat de càtedra i que cada professor faci el que consideri convenient.”

I així s’ha fet.

Una visita inesperada

La meva amiga S es preocupa per tenir el negoci en situació regular. Es tracta d’un pis d’hospedatge. Procuro evitar que em multin per no tenir llicència, però l’Ajuntament no em concedeix la llicència que m’exigeix, diu. M’exigeix una llicència que  no em vol donar. Només la dóna al rics.

La meva experiència corrobora aquesta observació. Prop d’on visc, s’hi han edificat tres o quatre edificis sencers, alçats de nou, i les obres segueixen per remodelar o reconstruir encara nous edificis i apartaments. Es tracta d’una inversió milionària. No té res a veure amb l’economia del petit negoci local. El que em desagrada d’aquests edificis no són els edificis, sinó la gent. Hooligans i vedettes que criden com goriles pels balcons i com harpies desllorigades a la terrassa fins tard a la nit. L’efecte carnavalesc sovint hi és indecent. Els inquilins van i vénen gairebé sense interrupció, per estades de dues o tres nits. A vegades són famílies o grups educats. Quan és així, tenim sort i no hi ha res a dir.

El que sembla evident és que l’opinió dels veïns val menys que la del lobby pakistanès, que és qui va encetar la primera reacció contra la indecència d’uns joves exhibicionistes a la Barceloneta, si ho recorden. Potser vaig equivocat, però m’ho sembla així. Personalment no hi veig inconvenient a posar un negoci en una vivenda, sempre que no sigui sorollós, no faci mala olor i sigui legal. En canvi, si em parlen d’un edifici sencer llogat a grups nombrosos i sense cap vigilant present per respondre del que passa -com és el cas de l’immoble adjacent- llavors el meu vot és no i no. Però sobre això no es pot pas votar. L’Ajuntament regula i persegueix el petit inversor, els borrokos i les borrokes agredeixen els turistes, i els rics es fan més rics, sovint gràcies a la paciència dels veïns.

S ha volgut presentar-me una amiga alemanya, a qui anomeno Ç. Es tracta d’una pianista que ha vingut de visita amb el seu fill. Ha triat Barcelona a última hora, perquè Turquia és un destí perillós, diu. El govern d’Erdogan té un servei d’espionatge molt eficaç, actua a través de les xarxes socials i té una base de dades important. Si l’aduana reconeix un possible dissident, passarà tres dies a la presó preventiva. A Alemanya, diu Ç, la majoria de la població turca és favorable al president actual. El van votar majoritàriament i de manera contradictòria, perquè la seva política va en direcció contrària als drets civils que són un orgull de la societat alemanya. On anirem a parar?

Ç exposa la preocupació que l’amoïna. Porta a la bossa el llibre de llatí que són els deures del seu fill de dotze anys. Inexplicablement, però, Vueling no li ha permès de dur el violí a la cabina de l’avió. Com ho farem ara? Improviso i començo a trucar les botigues on sé que poden llogar violins. Imagino, naturalment, que tots estan d’agost. Envio missatges a alguns amics, i estem de sort, perquè contesten i de la manera més simpàtica s’ofereixen a prestar un violí que la seva filla no utilitza. M’alegra poder ajudar aquesta senyora i el seu fill, i també em sento orgullós d’uns amics tan despresos i tan acollidors. Quan anem a recollir l’instrument al seu pis, ens reben amb orxata fresca i cafè (cafè negre per a mi); la filla ens mostra el fiddle i ens regala amb una dança; el pare, mentre intenta descriure en anglès què és una xufa, entona una cançó turca habitual en el seu repertori, Ç reconeix la melodia i la canta també. La melodia puja, baixa, té una orografia detallada, d’un encant decisori, captivador. És Istambul! És un himne a Istambul, una cançó molt antiga. Els sufís diuen que és una cançó sufí, els sefardites diuen que és una cançó jueva, els ortodoxos afirmen que és cristiana, els sunites diuen que és seva i els yazidites també. Tothom diu que la cançó és seva!

Servus: -I per què no dir la veritat? Éstà ben clar: és una cançó catalana!..

Amb Ç i el seu fill hem passejat per la Rambla. La ironia és que, un dia després, la Rambla era el lloc menys segur de tots. Encara que llavors jo ja no era a Barcelona, he sabut que Ç i el seu fill no han pogut arribar a l’apartament perquè estava dins la zona tancada per raons de seguretat. Han aconseguit allotjament gràcies a l’hospitalitat d’una persona amable que han conegut pel carrer.

Un dia després de la bàrbara matança, en un cafè del barri, sona a la ràdio “jo no vull fer el soldat” del grup català Sau i em pregunto si la programació no obeeix a un criteri d’endoctrinament subliminal, encara, en el multiculturalisme soft habitual. Aquest endoctrinament no em preodueix cap mena de consol. Cap ni un! Fullejo un diari subvencionat. L’analista, un psicòleg, es refereix a la “manca d’adaptació”. No he llegit que cap psicòleg mediador reconegués el fracàs total del seu mamisme. Potser és que els fascina la bèstia.

Bona nit, lluna plena

Ahir a la nit, al Dakar. Assegut al tamboret, al recés de l’entrada, fumant. Un senyor em dóna a entendre que a la terrassa hi estaré més fresc. Interpreto que vol conversa i m’hi atanso per compartir taula. Sí, parlo espanyol. No, no sóc anglès. De seguida passem a parlar en català i el senyor manifesta una curiosa ansietat per alliçonar sobre els temes més sorprenents i desllorigats. Intento seguir el fil, i de tant en tant el tallo, per no enmallar-me. M’assabento, és clar, que Colom era català, que a Veneçuela utilitzen l’expressió “buscar tres pies al gato”, traducció literal de “buscar tres peus al gat”, en realitat una corrupció de “buscar tres pèls al gat” que, segons sembla, s’explica perquè només les gates tenen tres pèls, mentre que els gats en poden tenir dos i prou; em diu que Espanya és una invenció del segle XIX i que Europa es va originar a Catalunya. No me’n sé avenir! Aquest senyor cerca le revelació de la història esotèrica, la “no oficial”, però està en possessió d’un fil conductor ple d’almogàvers (“homes coratjosos”, m’especifica). Li faig de tallahams, però ell és  incansable, inquisittiu. Berga, m’informa, és un topònim ibèric que vol dir “lloc”. Per aixó hi ha molts indrets a Europa anomenats Berga, Bergen etc. “Per això” vol dir -per tant!- que tots aquests indrets procedeixen de Berga! Mmm… Aquest senyor busca el primer espermatozou, el primer colló, ja ho veig. Nostàlgia catalana, metafísica catalana. Lògica fantàstica.

Em diu que va viure deu anys a Tànger: “els deu anys més feliços de la meva vida”. Potser hi va néixer? Li demano que me’n parli, però es mostra circumspecte: hi ha una riera… és una ciutat més segura que Barcelona… Ara, vostè potser no sap que Cervantes era català. Doncs mira, aquí m’ha toca la fibra! El Quixot és una traducció del català. Una traducció del català! I no només Cervantes era català, sino que Cervantes i Shakespeare eren una sola persona. I aquí em torna a tocar la fibra. 

Aquest investigador és un cas. Ho sap tot sobre Cervantes, però, vet aquí, desconeix el nom de Cide Hamete Benengeli. Això sí, com que és honest, m’assegura que ho repassarà. Durant la mena de conversa, no he oblidat ni un sol instant que eren les dotze de lluna plena. De totes maneres, li he deixat ben clar: A Cervantes se’l respecta.

La mestressa ha sortit a recollir cadires. Bona nit, predica. Porta el cabell allisat amb una ondulació a les puntes, a l’estil ye-yé, que l’afavoreix. Si hi ha una cosa que supera el pensament màgic és una mestressa que us diu bona nit. Contra aquest fet no s’hi pot res. És una proclamació inapel.lable, universal. Bona nit és bona nit.

Grafisme de l'10, grafisme de LO

Vangual: L’avi Sissí ha dit que l’1O és l’oportunitat, per a tots els catalans, d’anar més lluny. L’avi es nega a viure en un país on no es pugui somniar.

Servus: Venturós Sissí!

Bonell: L’1O és buit de contingut. Punt.

Servus: Li escau l’entomologia gràfica. Em sugereix l’evocació del JO, l’egotisme del jo-llapis, el jo-mozzarela-de-búfala.

De Quid: El grafisme el veig com a un 1 a 0 futbolístic. També queda escenificat en la celebració del gol, quan aquesta canalla es posen el dita a la boca.

Alberg: No cal dir que també pot ser un 10. Tipus Rahola.

De Quid: Ah. No fa gràcia. Ensopit.

Alkwarén*: No hi ha ningú seriós aquí? L’1-O conté una ondulació d’encís agradable. Un 4-F seria, per comparació, angulós i rectilini, com un penjat davant la forca. Un 1-O fa rotllana!

Vangual: Com l’ensaimada.

Alkwarén: Com la sardana!

Vangual: Sí. I com el llaç que penja de la forca…

Servus: Diria que l’ondulació li va bé a Barcelona, ciutat de mil rondalles serpentines, i fins i tot florentines, goso dir.

Alkwarén: No com Madrit. Un angle diferent, ja m’entenen…

Bonell: No com astut, barrut, tossut. No com toxto, pec, colltort, nyeu-nyeu, boca-sec. Ni com nyigui-nyogui. Ni com garrepa, ni com fatxenda. Ni com fòtil ni barrut. D’oclusions i frecs no en falten, si m’escolta. 

Alkwarén: Aquest senyor és un diccionari!

Bonell: Amic periodista: és gratuït.

Vangual: No he seguit el que en pensa la femítica Colau.

[Exclamacions d’un gregarisme evident, del tipus “no hi era”, “no capto”, “allò”, “allà”, “tu ens saps res?”]

Servus: Recordo que la postura de l’amic Bonell sobre l’alcalde era d’equidistància. Em pregunto si ha canviat.

Bonell: Equidistància no, desapassionament sí. El que he volgut indicar és que hi ha, en el sector empresarial, un grup important que no s’ha desesmat fàcilment. Han vist que podien manipular l’alcalde amb facilitat, en benefici del propi interès, i orientar-la vers una política realista, a canvi de tolerar-li alguna extravagància. Els ha semblat un cas possible de copiadora i han cregut que, com Felipe González, podia ser un polític petit de talla gran, fins i tot, per als entusiastes, un mestre, com da dir d’ell Jacques Delors.

Vangual: Mestre?! Mestra de què? Això és estirar més el braç que la màniga. Demagògia de colló important. S’ha excedit, Bonell. Deixi-ho córrer…

Bonell: Afalagar és una manera de persuadir. En realitat, aquest exemple el que vol dir és que l’alcalde pot aprendre i, sobretot, seria pràctic que aprengués. Per altra banda, la propaganda, ja sap com funciona i no li he pas d’explicar. Podria convertir-se en una representant, amb acceptació popular, de l’economia sostenible, que coïncideix fàcilment amb els interessos d’alguns inversors amb potencial econòmic. Falta, això sí, que es vesteixi bé.

Servus: I que renunciï a recolzar el separatisme i defensi l’estat de dret.

Bonell: En fi, seria agradable.

Alberg: Algú es deu haver preguntat què ens costarà, o què ens ha costat, monetàriament, aquest diàbolo?

Servus: A Rajoy? Zero.

Alkwarén: Ho veu? Un a zero. L’òptica del grafisme mostra  diferències de forma i de contingut, essencials, entre 0 i O, irrenunciables per la cosa en si mateixa. 0 és el no res. O és la llibertat. Nosaltres estem a favor de la llibertat.

De Quid: Sí sí: Superfort. Sense exclamació.

Efectivament, sense exclamació.

Servus: I flatus ventris, ídem.

De Quid: Doncs res a dir. Jo trenco files. Em disperso.

Vangual: Joos, fes manyagues al Chuchu…

De Quid: El tinc collatat a l’entrada. Sempre un lloc on es pot allargar una conversa. Però ell només mou la cua. Ho fa de meravella. El portaré al “Club dels fills”, a veure si és veritat que tenen gibrelleta. Adéu Karles.

Karles Alkwarén: A reveure, sempre a reveure!

Amb exclamació, lamentablement.

*w segons la Norma

Censar, sincer...

Karles Alkuarén: Espero que seran justos amb mi i em permetran intervenir en la tertúlia sense desautoritzar-me com a infiltrat de “El Club dels fills”, el bar del costat.

Servus: No voldríem pas ser injustos amb un homenatge inconscient a Fritz Lang: “El Club dels Fills”!

Karles Alkuarén: Un local magnífic, una parroquia excel.lent. És veritat que darrerament m’hi avorreixo una mica. Les mateixes cares, les mateixes obsessions, ja sap què vull dir. Per això, des de fa dies fitxo a l’Acadèmia Cumplimenta, no per infidelitat, que consti, sinó per l’aventura.

Vangual: El bell viatge.

Karles: Senyora, vostè m’ha entès. Però, miri, he observat una cosa. Amb confiança. Aquí vostès rarament parlen de política.

Servus: No és així exactament. Aquí es pot parlar, i es parla, de tot.

Cirus Alberg: L’essencial és afalagar l’interlocutor. L’excentricitat és central.

Servus: Això és bàsic. I és clar que opinem sobre política, i fins i tot de fubol, temes apassionants!

Vangual: O molt avorrits. Segons com es miri.

Alberg: Au vinga, senyor Alkuarén: xiuli!

Karles: Què en pensen de Puigdemont?

Èric Heremos: Amb el seu permís. Puigdemont planteja el tema de la sinceritat, a diferents nivells.

Karles: Sinceritat? Vostè s’explica.

Heremos: No diré que parli des d’una tarima històrica, perquè no vull afegir més teatralitat de natura, diguem, barroca. Però en la seva actitud en general, en les manifestacions públiques, em pregunto per la sinceritat de l’individu -de l’individu reflexiu, responsable.

Karles: Un polític ha de ser una guilla: preparat a mil ginys, ràpid, assajador i fonedís.

Heremos: Ha de tenir un grau acceptable, operatiu, d’hipocresia. Ha de ser calculador i sortir indemne de diverses dificultats. Ha de tenir una presentació i ser capaç de convèncer que no dissimula. Però això no vol dir que hagi de ser incapaç de sincerar-se. Quan aquesta capacitat no existeix, o no es manifesta amb claredat, fins i tot entre els que comparteixen interessos pot sorgir la inseguretat, la desconfiança i el recel.

Karles: Vostè s’explica. En 40 fonemes, sisplau.

Heremos: En part hi ha una qüestió de to. D’insistència en el missatge agosarat, inflexible, arriscat. Bé. Un to, elevat, diguem. És amenaçador i ridícul al mateix temps, fidel al tornasol. El que jo em pregunto, partint d’una consideració general de les coses del públic: Quan amenaça, creu que pot acomplir allò que amenaça? Amenaça perquè té poder o per impotència? Se sent amenaçat o fa veure que se sent amenaçat? Quin paper hi juga l’autosugestió? Es tracta d’un emblema de grup? Però, a més del to elevat, hi ha també el to baix. Passa que no pocs el consideren, més que agosarat, ridícul, perquè entre l’idealisme i l’explicació racional, fonamentada, hi ha unes quantes garrofes de diferència. És la defensa d’una causa justa el que el fa ridícul? O és el fingiment de la causa justa allò que el fa ridícul? Però resulta que, de causa justa, no n’hi ha. El que hi ha són projectes polítics i una crítica necessària.

Vangual: Quaranta fonemes, ni un més. Els he comptat.

Heremos: Potser accepta que el ridícul és part de la presentació, i realment un mitjà per aconseguir un objectiu?

Alberg: El graciós creix. Creix i es multiplica.

Heremos: El graciós com un aspecte terrible del poder. Podria ser.

Servus: Em penso que està dividit entre dues veritats.

Vangual: O entre dues mentides.

Heremos: Em pregunto si ell està convençut de dominar les dues veritats, de ser-ne el mestre.

Vangual: Jo tinc la impressió que és ell qui està dominat. I bastant. Per les dues.

Karles: Això és mentida!

Servus: No, home. Podria ser una inexactitud, però no cal dir mentida.

Karles: Això és el que en pensen, vostès, de Puigdemont, una inexactitud?! Quina tribu!

Servus: Si fa no fa, si fa no fa. Sobretot, no s’ho prengui pas a la valenta.

Alberg: Voldria recordar le diferència entre el temerari i el valent, si això aporta alguna exactitud. De la mateixa manera, el coratge no és pas el mateix que la pertinàcia, la porfídia, la tossuderia, la caparrudesa, l’obcecació, la contumàcia -cosa que qualsevol ceballot pot esbrinar en un diccionari d’ús corrent.

Karles: Jo vull recordar que el senyor Pugidemont és un amant de l’art i la cultura.

Ory-und-Klaas: Jo el veig com un Untergeher. Em fa pensar en la pel.lícula, que tots heu vist, El hundimiento, on els nens acaben empunyant les armes, però tota observació sobre les forces reals és perseguida i castigada per derrotismus. Ah, i també recordo ara Senderos de gloria, quan un suboficial exigeix que l’ordre de bombardejar els propis homes li sigui posada per escrit… De totes maneres, un polític autoritari suprimeix aviat els seus dissidents.

Alberg: El vostre amant de les arts i la cultura ha promocionat un servei d’intel.ligència (ho ha intentat) i de propaganda, comprant el favors de la premsa amb subvencions històriques, de les quals en són beneficiaris periodistes com la seva pròpia senyora.

Heremos: Jo em pregunto si aquest que ha estat qualificat de “visionari” per haver dit “després de Convergència, independència” (per adversativa a ERC), “visionari” terriblement còmode amb Avancem i capaç de cobrir de flors una ciutat sencera, em pregunto, encara, si és sincer.

HV

Claustre de fi de curs. Per aquestes dates, una reunió d’aquesta mena sol transcórrer com un episodi de desguàs. Les aigües del trimestre s’escapen per on poden, que per llei física és el lloc més baix. S’imparteixen informacions sobre grups, departaments, tasques, càrrecs i qualsevol novetat. Tot això passa sense pena ni glòria. Avui la peça important ha estat la ratificació ja anunciada del director i el seu equip. Naturalment ja no es vota, com s’havia fet anys anteriors. Actualment el càrrec de director és una mena d’ofici de carrera, sense ser-ho explícitament i sense oposició, és clar.

L’edifici on treballo té l’avantatge d’estar envoltat d’alguns arbres. Amb les finestres obertes, es podia respirar alguna cosa de l’aire fresc després de la pluja. Aquestes reunions sovint em fan pensar en una magnífica digressió de Saul Bellow (a Humbold’s gift, si no recordo malament) sobre l’avorriment. Comença parlant de la curiosa importància que té aquest tema en la literatura francesa (que és com dir en la Literatura, és clar) i acaba referint-se a les llarguíssimes reunions del politburó soviètic i la funció de control i domini letal que hi tenia l’avorriment. Supressió de la racionalitat i invenció d’una gramàtica de control de la dissidència, un continuum que no deixa lloc ni temps sense omplenar-lo amb el seu no-res solemne i minuciós. 

El senyor director ens ha exposat les línies del seu programa. La introducció de l’anglès en diferents assignatures hi té un paper principal. Alguns professors amb plaça singular, creada en cada cas pel director, han seguit cursos de formació que els habiliten per preparar unitats didàctiques, lliurar material en anglès, etc.

-Collonades -diu en veu baixa un col.lega assegut al costat, a l’última renglera-. A altres llocs ja fa temps que ho fan i els pares comencen a queixar-se perquè els seus fill saben tant anglès com abans, però en canvi tenen menys coneixements de la matèria que s’imparteix en anglès.

Una professora interina expressa, però, interès en participar en aquest programa i pregunta sobre el procediment a seguir. El director ha contestat que podia fer-ho per pròpia iniciativa, i que constaria “a nivell intern”. Pot fer classes en català, o (hesitació) “en una altra llengua” i utilitzar l’anglès per etc.

-“Una altra llengua” vol dir el castellà -li dic al company, en veu baixa-. Es veu que ara ja no es diu “llengua castellana”, sino “altres llengües”.

És el tabú vehicular. Ridícul? Sí, però no només. És l’aplicació d’un programa ideològic que predica categories de prestigi. És un nominalisme de sistema operatiu de préstec. És la contrasenya del wi-fi en pit de pollastre de granja. Molt codi secret, cap Mrs. Robinson.

Ahir, per celebrar la meva imminent condició d’homo vacationalis, em vaig regalar una estona de cinema (The great escape de John Sturges: la fugida d’un camp de presoners com a tàctica de resistència; música d’Elmert Bernstein) i una pipa nova. Vaig estar una estona entretingut conversant amb la senyora botiguera sobre brucs vells i nous, artesans i escalaborns, i d’aquí vam passar a altres temes. Em va parlar dels seus fills bessons, alumnes d’una escola que aplica el mètode Montessori. A un dels bessons el mètode li va bé, a l’altre no tant. Aquest nen tenia un professor que, per explicar el big-bang als seus alumnes, es ficava dins d’una bossa de plàstic i anava sortint de la bossa mentre descrivia el fenomen magne, originador de l’actual univers. Aquesta escenificació confonia el nen, que no acabava de lligar la relació entre el mestre, la bossa, les estrelles i les explosions. En el seguiment de l’alumne, els mestres van començar a preguntar-se si el nen no patia TDA (transtorn per dèficit d’atenció, en siglaparla mèdica). La mare no ho veia clar. Pel motiu que fos, el nen va tenir un altre professor que explicava el big-bang amb un procediment més habitual. “Es va acabar el TDA”. I jo que me n’alegro.