Lurçat 1999. Hi ha res de nou?

La conversa amb Pius Alberg m’ha encetat un interès per l’obra Liliane Lurçat, pedagoga i psicòloga francesa, autora de títols suggeridors com “La destruction de l’enseignement élémentaire et ses penseurs” (Paris, 1998) i “Pourquoi des illettrés? L’Ecriture et le langage écrit de l’enfant” (Paris 2004), estudiosa de la relació de l’infant amb l’espai en les fases de l’aprenentatge, així com del totalitarisme a l’escola, de la relació del nen amb la imatge, la televisió i l’ordinador.

La sort és que he pogut llegir un article que no m’ha decebut gens. No he viscut mai en el nostre admirable país veí, i sóc pedagògicament inculte. Però, llegint l’article, hi he vist semblances inevitables, coïncidències fatídiques que per als entesos seran, potser, com la sota d’all, però també, per a la generalitat dels observadors, fets consumats, d’una saviesa curiosíssima. L’article es titula “Le pédagogisme facteur d’échec” i va ser publicat a Philosophie politique “École et démocratie” nº 10, novembre 1999 P.U.F. M’he animat a fer-ne un resum, a manera propedèutica, per a pròpia il.lustració. Si l’ofereixo a continuació, és amb el propòsit de contribuir a difondre el pensament de l’autora.

L’article comença així: “L’escola francesa s’ha convertit en l’escola de les ciènces de l’educació. En aquesta escola, els sociòlegs i els pedagogistes rebutgen la singularitat de la persona en nom de determinismes relacionats principalment amb l’origen social. Als IUFM [”Institut universitaire de formation des maîtres”, escoles de formació de professorat creades el 1990, que van ser substituïdes el 2013 per les ESPE o “Écoles supérieures du professorat et de l’éducation”] es pretén formar professionals de l’ensenyament, sense tenir en compte les disciplines que s’han d’ensenyar. De fet la pedagogia no és separable dels coneixements a transmetre; adopta formes diferents segons les disciplines. El pedagogisme fa a l’inrevés, separa la pedagogia de les disciplines, es vol situar per damunt dels coneixements a transmetre, i els substitueix per un arsenal de tècniques i de procediments.”

Lurçat considera que l’escola francesa ha desatès la pòpia tradició i s’ha comportat de manera acrítica en acceptar el model que va aplicar, als Estats Units, per primera vegada de manera generalitzada, les teories de les ciències de l’educació. Lurçat entén que aquesta reforma de l’educació americana correspon a una situació que busca fer de l’educació una eina política. Cita Jacques Barzun: “A partir de 1910, durant la darrera fase del liberalisme, fou proclamada l’emancipació de tothom, inclosos els nens; d’aquesta manera, s’assolí un igualitarisme absolut.” Aquest principi, sembla ser, dóna permís per negar el factor de les aptituts o els talents; l’oligarquia és rebutjada, fins i tot quan és fonamentada en el mèrit, donat que “la meritocràcia contradiu el principi de democràcia igualitària” (Hanna Arendt, “La crisi de l’educació”).

El desassitiment infantil, l’abandomnament per part dels adults, la seva sort lliurada a grups de conducta tirànica i a vegades organitzats amb propòsits criminals, són un motiu d’alarma social. Aquí apareixen els nous pedagogs. Stanley Hall, “sacerdot, profeta, poeta i savi” (Daniel Boorstin) va fundar l’any 1889 la Clark University a Worcester (Massachusets). En aquesta escola hi va dur a terme una revisió dels programes escolars, basant-se en un criteri psicologista. Aquí l’infant és el centre del sistema. “Jusqu’à son époque, écrit, Stanley Hall, l’education était scolocentrique, maintenant elle allait devenir pédocentrique.” S. Hall va avançar en la seva crítica del programa fins a proclamar: “Hem d’anar més enllà del fetitxisme de l’alfabet, de la taula de multiplicar, de la gramàtica, de les escales, del llibre.” La gramàtica, la retòrica i la sintaxi serien substituïdes -el profeta ho va veure bé- per les “arts del llenguatge”, més democràtiques, i l’expressió oral. En el seu llibre “The High school as the People’s College” (1902), demana que es concedeixi menys importància als exercicis repetitius, la disciplina, el saber fer i l’exactitud, i més a la llibertat i a l’interès personal.

John Dewey, “l’educador més influent del segle XX” i deixeble d’Stanley Hall, representa la Nova Educació. A Chicago obre una escola-laboratori on hi és prioritzat l’entorn rural i on els vells conceptes de disciplina, matèries, i fins i tot el programa d’estudis, queden suprimits. Lurçat recull l’aportació de Jacques Barzun quan avalua el llegat de la Nova Escola: “Hi havia un bon sistema escolar que va ser destruït per una doctrina perniciosa sobre la manera d’aprendre”. Estar en situació socialment desfavorida és considerat ara un obstacle insuperable per aprendre. “És una absurditat criminal, escriu Barzun, són les particularitats de l’escola les que bloquegen l’aprenentatge de la lectura, l’escriptura i el càlcul. Quines raons, es pregunta Barzun, han portat Amèrica a ser un país amb una massa d’illetrats? No és la ignorància, ni la pobresa, ni els instints bàrbars. És un pensament progressista caracteritzat per l’amor a la llibertat i el desig d’innovar, això és l’origen d’aquesta situació.” L’obligació de ser creatius és el segon aspecte criticat. El tercer és l’aprenentatge de la lectura pel mètode look-and-say. “La ciència s’ha convertit en supersitició, escriu Barzun. […] Els diplomats de la high school no saben llegir i escriure de manera acceptable. Saben molt poc d’història i de geografia. Són molt ignorants en matemàtiques, ciències i llengües estrangeres, escriu Barzun. No podem demanar als alumnes que sàpiguen allò que ens hem negat a transmetre.”

Quan es refereix a França, a Lurçat li interessa aclarir l’origen ideològic de la llei educativa: els Compagnons de l’Université Nouvelle (1921), amb la seva “escola única”, van inspirar els redactors del pla Langevin-Wallon (1947) per a la reforma de l’ensenyament, on s’hi proclama la igualtat de drets dels infants: “Tots els infants, independentment dels orígens familiars, socials, ètnics, tenen el mateix dret al ple desenvolupament de llur personalitat, sense cap limitació llevat de les pròpies aptituds.” A la llei del 10 d’agost de 1989, la qüestió ja no és la igualat de drets, sinó la igualtat dels alumnes: “Per tal d’assegurar la igualtat i el reeiximent dels alumnes, l’ensenyament s’adapta a llur diversitat mitjançant una educació contínua en cada cicle i al llarg de tota l’escolarització.”

Un notable partisà de la igualtat dels alumnes és Philippe Meirieu. Actualment (1999) director de l’Institut National de la Recherche Pédagogique, Meirieu ha intervingut amb protagonisme a l’hora de definir les capacitats que la institució educativa ha d’exigir a un professor. Davant la polèmica suscitada pel pedagogisme dels IUFM, els responsables de la formació de professors, Meirieu reivindica els “militants pedagògics” que han produït formadors, consellers, directors d’institut i inspectors. Aquest interdisciplinarista, contrari a les assignatures tradicionals, té idees polítiques: “Vol lluitar, escriu Lurçat, contra una societat dual, no fraternal, per acabar creant, gràcies a l’escola, una societat fraternal.” És seguidor de l’esperit de les ciències de l’educació americanes, particularment en el rebuig de la transmissió de coneixements. Segons ell, l’escola té dues missions: “l’adquisició d’una cultura comuna i la construcció de la Llei”. Per a Lurçat, es tracta de substituir el servei militar obligatori per tretze anys d’adoctrinament obligatori.

L’angelisme de les paraules amaga una voluntat política, que ja denunciava Hanna Arendt quan deia: “La idea de canviar el món actuant sobre dels infants, és una utopia política que s’ha dut a terme en el règims dictatorials” (“La crisi de l’escola”). Lurçat: Meirieu recusa la idea de fracàs escolar associat a la destrucció dels mètodes de transmissió dels automatismes de base, destrucció que Jacques Barzun ha posat en evidència. Ha entreprès la tasca de deslegitimar els coneixements, els valors i la seva transmissió, amb els efectes devastadors que són prou coneguts.” (…) “Les ciències de l’educació s’han imposat com a poder polític dins l’escola. Poden decidir la manera d’ensenyar, però també la separació de les disciplines i la seva legitimitat. La manera d’ensenyar la lectura dels cientistes ha contribuït a crear una massa d’illetrats. La gestió de les disciplines realitzada per les ciències de l’educació desemboca en l’aniquilació de sectors complets del coneixement.”

L’ambigüitat d’aquest model d’escola, sorgit d’una crisi social en un país d’immigració, és que porta a utilitzar mètodes dictatorials amb finalitats integradores, donat que necessàriament es veu obligat a llimar diferències, a homogeneïtzar. Però quan volem passar de la igualtat de drets a la igualtat de les persones, llavors la imposició d’un mateix buit intel.lectual i cultural és una fabrica de barbàrie. “La massificació de la infància i la joventut realitzada d’aquesta manera produeix fenòmens similars a tot arreu. A qui li sorprèn d’observar, també a França, la coïncidència del conformisme de massa i l’augment de la delinqüència juvenil?”

Llegir l’article de Liliane Lurçat AQUÍ