Al final d’una classe, un alumne se m’acosta i em fa: “Profe, ¿es verdad que eres nazi?” Davant de la meva perplexitat, insisteix: “¿Eres nazi?” I s’explica: “ Es que Marc González me ha dicho que eras nazi. Si lo eres, prefiero saberlo.” Quina pregunta més estranya! Avui [per divendres] he parlat al grup de quart sobre l’Humanisme renaixentista, començant per aclarir el terme polèmic de “Renaixement”; he insistit sobre l’estudi de l’eloqüència clàssica i la seva transmissió històrica; he intentat definir el model clàssic, des d’un punt de vista del gust i la forma, emprant imatges de dibuixos de Leonardo, per il.lustrar l’observació científica, i d’arquitectura grega, per al model de forma. I al final de tot això, en acabar l’hora, ve un noi i em pregunta si sóc nazi! A vegades em costa seguir el fil. A vegades, no sé si n’hi ha, de fil.
A aquest noi li he dit: “No sé lo que entiende Marc González por ‘ser nazi’, pero yo no tengo nada que ver con eso. No creo que aquí haya tal cosa. Me parece que ese compañero tuyo está confundido y difunde rumores falsos.”
M’ha semblat que l’alumne estava relaxat. Se m’ha adreçat amb veu baixa, que és el seu to habitual, i a una distància curta. Podria semblar invasiu, però he interpretat que així se sentia més segur per comunicar i no hi he posat objecció. Com que he recordat que el noi ha vingut aquest curs després d’una estada de dos anys a Colòmbia, he pensat que la seva interpretació d’alguns signes podria ser errònia, que potser havia conegut grups violents, que estava alerta. He pensat que es volia orientar. Li he preguntat si allà hi havia coses d’aquestes. M’ha dit que sí.
Ara, pensant en això, em quedo palplantat mirant el llibre de música (31’90 euros sense CD; quadern d’activitats apart). La pàgina que tinc oberta proposa una audició amb activitats relacionades. Després d’escoltar amb atenció, l’alumne ha de saber dir si l’acompanyament és pobre, senzill o bé ric, complex. L’alumne ha de marcar amb una x la resposta correcta. Torno a veure l’alumne que diu, sobre la pàgina, “és pobre, senzill”, amb l’alegria de qui ha capturat un insecte al vol. Els editors hi deuen haver pensat, en aquesta gratificació inmediata… La disposició de la pàgina facilita ordenar visualment les oposicions bàsiques, els conceptes esquematitzats. L’alumne no ha d’explicar res, no ha detallar una comparació, no ha d’il.lustrar amb paraules allò que ha sentit i per tant pot prescindir del lèxic indispensable. No ha d’utilitzar la paraula bordó, la paraula, viella, la paraula tambor, la paraula compàs. De fet, per dor-ho tot, no ha d’escriure ni una sola paraula. El que ha de fer és classificar, seguint les indicacions del llibre. No ha d’articular una sintaxi. Per resoldre l’activitat, l’alumne (16 anys) pot prescindir, perfectament, d’un discurs articulat.
Això em recorda un any a Badalona quan un parell d'alumnes molt nacionalistes, avui seran secessionistes, imagino, se'm van acostar a la sortida d'una classe tot volent parlar amb mi perquè ens acostàvem a Nadal i des que un dels membres del Seminari de Català els havia previngut contra mi perquè jo era, al seu parer, un "perillós espanyolista", a ells no els acavava de quadrar el dicteri amb tot allò que m'havian escoltat al llarg del trimestre i amb el tarannà de la meva persona. Pel camí, és clar, aquests alumnes m'havien escrit defenses aferrissades del arreladíssim catalanisme seu i havien tret prou bones notes, perquè ser molt catalanista no està renyit, en principi, amb tenir una bona redacció en castellà i les seves feien realment goig. Al final de curs, eren de segon de batxillerat, vam quedar fora de l'Institut -mai m'hi he pres la llicència en 35 anys de professió de fer cap comentari de tipus expressament polític a una classe meva- i aleshores vaig respondre a la seva inquietut sobre qual era, grosso modo, la meva ideologia, si era el cas que la tingués prou definida com per a explicar-la, i no va ser el cas, és clar, perquè sobreviure a la demagògia exigeix un esforç que gairebé no et deixa forces per afermar-te en una ideologia que puguis defensar sense pensar que no tingui masses febleses. Tots tres vam quedar molt amics, per cert.
ResponEliminaÉs un bon exemple. Hi ha poques ocupacions més naturals i fructíferes que raonar amb persones que raonen. Pel que fa als llibres de text, els editors, sembla, s'han adonat que els alumnes tenen dificultats per entendre el que llegeixen. Sembla, també que han renunciat a resoldre aquesta dificultat. En les edicions més recents, el lèxic tècnic queda suprimit o molt reduït, el mètode d'estudi històric és tan primari que no cal parlar de mètode. Per altra banda, alguns joves demostren sentir-se atrets per un pensament que podríem anomenar màgico-polític i, que pel que veig, s'inmisceix d'una manera inversemblant a l'escola on es voldria impartir coneixement. Estem, aquí, davant d'una anècdota irrellevant o d'un indicatiu d'una altra cosa? Jo em sento sovint, sempre a secundària, davant d'un discurs fracturat que m'exigeix un esforç extra per tal de ser entès, un esforç que faig de gust si l'atenció no és excessivament polimorfa. La meva convicció és que l'esquema simplificador és una ajuda molt escassa quan pretén substituir el discurs articulat.
EliminaL'esquema simplificador és a l'educació com el Reader's Digest a la Literatura autèntica... "Ser entès!" Noble aspiració i, sovint, inútil esforç, però.
ResponElimina